Eleccions – Votaré la llista

Quan el Josep Lligadas em va demanar aquest estiu si estava disposat a escriure sobre el tema, em va dir més o menys: “Com que tu defenses l’independentisme clàssic aniria bé per al conjunt d’articles de L’Agulla”. Em va agradar l’observació. Comencem per aquí. Efectivament em sento independentista –segons l’expressió política d’avui– des de ben jovenet. Un sentiment sedimentat en els Aplecs de Sant Ponç de Corbera, en les visites a la llibreria Ballester del carrer Consell de Cent, en la Patum de Berga, en els contactes amb els grups catalanistes clandestins del Baix, en el Grup Cristià de Defensa i Promoció dels Drets Humans que liderava el bisbe Joan Carrera, en els escoltes de Molins de Rei.

La meva mirada social sempre va quedar impregnada de la defensa dels valors que ens configuraven com a país i com a poble. Em costava d’entendre que el compromís polític no tingués sempre i per a tothom aquest segell. Molt aviat vaig poder valorar el paper que en Josep Benet havia fet per a canviar pedagògicament algunes mentalitats polítiques poc proclius a defensar els valors de la catalanitat.

Què defenso des de l’opció independentista? Ser, com a poble, sobirà de les pròpies decisions polítiques col·lectives. No dependre, en qüestions bàsiques, de règims polítics que no respecten els drets fonamentals dels pobles. Si l’Estat s’hagués configurat com a expressió real del pluralisme i l’acceptació de la diversitat nacional, ara no caldria reclamar la independència. I segurament hi hauria polítiques de consens i de cohesió solidària i respectuosa.

Montserrat Cabo

Sap greu que això –una veritable alternativa pactada– no s’hagi produït, i molts creiem que no es pot donar fàcilment, perquè, com diuen les enquestes i tal i com actuen els governs de l’Estat, una vegada i una altra, siguin de dretes o d’esquerres, “no puede ser y además es imposible”. Per això, la sacsejada independentista pot provocar, crec jo, una mena de consciència àmplia i transversal que culmini en l’acceleració d’un procés de canvi a curt o mitjà termini.

La independència vol dir ruptura? Sobretot vol dir ruptura mental d’esquemes que s’havien imposat com a normals. Normalitat després d’una guerra civil en què els guanyadors passen factura durant 40 anys. Normalitat d’un centralisme uniformador que menysprea les diferències lingüístiques, històriques, culturals, i promou, només i més aviat tard, l’acceptació de varietats del ser espanyol i no la igualtat en un projecte comú des de la diversitat de la Pell de Brau.

El terme independència té alguna cosa de negatiu, de contra. Però el que es vol dir és que estem per la llibertat dels Pobles. Que estem per la defensa de les realitats culturals i polítiques de les Minories dins dels Estats, a Europa i arreu del món. Ja sabem que, fins gairebé avui, en general, aquests problemes polítics s’han resolt amb la violència dels tancs. Ara hi ha maneres més subtils de vèncer i violentar, que no de convèncer. Entrem –ja hi som– en el camp de la psicologia col·lectiva i la gestió de la por. Joc brut, ben sovint.
A totes les posicions ideològiques hi ha sentiments de base. I d’entrada no són menyspreables. Però cal amarar-los de racionalitat i d’arguments a favor de les persones i dels pobles que les configuren. I, és clar, que cal diàleg, però no des de posicions de força que vol fer claudicar l’altra part. Els qui tenen més poder l’haurien de posar al servei de les causes del Bé Comú, de la diversitat acceptada, no com a anomalia incòmoda, sinó com a riquesa a preservar i a fer créixer. Un altre diàleg és possible.

Sentiment i racionalitat són conceptes fonamentals en el debat respectuós. I això està molt ben recollit en el que anomenem Doctrina Social de l’Església on s’hi pot trobar una clarificació molt extensa i rigorosa. El problema sorgeix, com en totes les declaracions de principis i valors universals, quan es vol defensar un plantejament polític concret, basat en aquesta doctrina. I això només ho pot resoldre cada persona en la seva consciència responsable. I cada poble en el seu procés històric, mai millor dit. La reflexió d’Arrels Cristianes de Catalunya, que va promoure el bisbe Carrera, és un testimoni ben actual i eloqüent.

Com més m’he sentit aclarit en aquest tema, més em sento amic, familiar i germà de les altres persones i dels altres pobles d’Espanya i del món.

Josep M. Fisa

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s