En la mort de Maria Mercè Farran i Andreu

Publiquem aquí uns fragments de la introducció i l’homilia pronunciats pel P. Mateu Sanclimens, caputxí, en l’enterrament de Maria Mercè Farran i Andreu, que patia paràlisi cerebral i va morir a causa d’un càncer el passat 20 de maig, als 46 anys.

Introducció de la celebració
Morir és quelcom seriós. Però la mort no sempre és dramàtica. A vegades és simplement el final natural d’un procés vital. Altres vegades, però, és el resultat d’una certa violència de la naturalesa, per exemple per malaltia, com és el cas de la Maria Mercè Farran i Andreu. Tanmateix, malgrat les molèsties de la malaltia, fins i tot amb moments dolorosos i angoixosos, la Maria Mercè ho ha pogut anar suportant perquè s‘ha vist molt acompanyada i rodejada de les atencions i de l’afecte de de persones que se l’han estimat moltíssim. Per als parents i amics que l’hem estimada, el seu comiat ens resulta dolorós, sobretot per a la Pilar, la mare. La partença és trista. Però, dintre la tristesa, he de confessar que, aquest comiat, el visc amb serenitat, perquè el veig com l’alliberament d’una situació que començava a presentar-se dramàtica, sobretot per la por o temença que la Maria Mercè tenia d’aquest pas al desconegut. Se l’imaginava horrible.Estic content d’haver-la anat a veure fa poc i d’haver-li portat la comunió. Hi vaig anar amb un altre frare, en Vicenç (que, a més, és metge de professió) i junts vam intentar asserenar-la i animar-la, cosa que penso que vam aconseguir força.Estic content, a més, d’haver parlat amb ella per telèfon fa quatre o cinc dies. Em va semblar que continuava vivint la seva situació amb força serenitat, esperant que tornéssim a visitar-la, però (em va dir) que abans telefonéssim, ja que podria ser que d’aquí a uns quinze dies hagués d’anar a l’hospital.Estic content, a més, perquè puc ser aquí ajudant a fer aquesta pregària de comiat. Als frares, no sempre ens és possible disposar del temps per a coses que voldríem. Però avui sí, igual com vaig poder acomiadar el meu propi pare, la mare i la germana. Avui ho faig per a aquesta germaneta estimada, la Maria Mercè, que vaig conèixer de ben petita, per allà els anys 1967 o 68, quan jo era consiliari de l’Agrupament Escolta del qual el Ramon Farran, el pare, n’era el cap, i els seus fills, llobatons.També considero positiu, en aquest cas, que sigui la mare i siguin els germans grans els qui enterrin la filla petita, i no al revés, ja que per a ella hauria estat tremend veure morir la mare i els germans. Per tant, dono gràcies a Déu per com han anat les coses.Finalment, deixeu-me dir que la fe ens ajuda a viure aquest comiat en sentit més positiu. Per als cristians, la mort és un traspàs a una altra etapa de la nostra existència. Diem que quan morim som enduts al cel, o que ens despertem al cel. També la mare de Jesús, Maria, va adormir-se en el Senyor (va morir) i va ser assumpta al cel. Potser és una creença infantil? Doncs bé: per què no ser una mica infants? Jesús, gran mestre espiritual, més ben dit, el Fill de Déu, ens ha parlat clarament d’aquesta vida en Déu, el Pare, i com nosaltres hem de ser confiats com els infants. Sobretot els qui durant la vida terrena han hagut de ser més infants i més dependents dels altres, tenen el dret o privilegi de poder confiar més i d’esperar que Déu els aculli en la seva glòria. És el cas de l’estimada Maria Mercè.
Homilia
La Maria Mercè tenia una mica de raó quan deia que jo tendia a tractar-la encara com una nena. Per això la darrera vegada vaig anar a visitar-la amb un company frare, perquè es trobés més lliure per obrir-se com una persona madura que era. Potser jo no em feia prou càrrec de la maduresa interior que havia anat adquirint… De fet, al llarg de la seva vida ha demostrat ser molt lluitadora, proposant-se ser una persona útil en tots sentits, també econòmicament parlant. Cert que la Pilar, la seva mare, l’ha cuidada constantment, dia i nit; però també ella vetllava per la mare, perquè no li passés res de mal. La seva darrera recomanació que em va fer fou que telefonés de tant en tant a la mare perquè necessitava el meu suport, tant o més que ella mateixa.I econòmicament, també va voler ser útil, i ho va aconseguir, a costa costa –és clar– d’haver de passar bastants anys venent cupons de l’ONCE enmig del carrer o de la plaça (sense caseta protectora), havent de suportar fred i calor. Horari: de les set del matí fins a les dues del migdia.La Maria Mercè ha estat una gran lluitadora, esforçant-se al màxim per superar les seves limitacions i havent de tenir paciència envers la gent dita voluntària, que no sempre eren prou seriosos. Ella era molt sensible a la falta d’atenció que creia que se li devia…(…)La mort física és com el crepusclñe de la vida, però espera una albada, el Naixement d’un nou dia, un raig de sol i d’esperança. Tenint Jesús amb nosaltres, anhelem que l’amor esdevingui més pur i l’amistat molt més sincera…
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s