La comunitat familiar Vallparadís

Fa uns mesos la Mònica Estruch, de la Comunitat familiar Vallparadís de Terrassa, em va proposar d’anar a viure amb ells una setmana. Aquesta proposta, que al principi pot sorprendre una mica, sorgeix d’una avaluació anual que fan com a Comunitat. Volien vivenciar d’una manera més propera i concreta l’acollida a alguna persona i a casa seva. I vaig acceptar aquesta proposta, si més no ho vaig trobar com molt original (val a dir que tot i que ens coneixíem, tan sols ens havíem vist dues vegades!).Aquesta setmana he estat vivint a Terrassa. Els matins anava a treballar i a la tarda me n’anava directa cap a Terrassa, sense passar per casa ni pel barri.A la Comunitat Vallparadís hi viuen dues famílies, d’edat semblant a la meva, amb tres3 criatures cadascuna: la Sussi i el Xavi amb la Júlia, el Guim i la Rita per una banda, la Mònica i el Joan amb l’Eloi, en Biel i l’Aina per una altra banda. En total deu persones i amb mi onze. No está malament!Em surt un donar gràcies per moltes coses viscudes i descobertes (la revisió de vida ens ajuda a agrair i celebrar allò minúscul de la vida).He viscut amb ells la seva quotidianitat: aixecar-nos, anar a treballar, tornar a casa per jugar (els nens m’esperaven per fer la típica partida de parxís!) , xerrar, fer les tasques domèstiques (he fet pa i iogurts de manera casolana!!!!!), àpats, fer pregària, llegir el conte i fer la ronda del petó de bona nit…, moments personals (sí, sí, amb 11 persones és possible i a més es vetlla perquè pugui ser possible!) i moments col•lectius. Aquests moments col•lectius poden ser de tota la Comunitat (la pregària setmanal), i també pot ser moments per a cada família. O moments per a les criatures (sopen junts) i moments pels adults (sopar, pregària a la nit). L’espai físic hi ajuda. És una casa molt gran que permet espais personals o familiars i espais comuns.És una comunitat que educa en la corresponsabilitat (des dels més petits fins als adults. Tothom es responsabilitza d’alguna tasca, des de canviar el paper de vàter, canvi de tovalloles fins portar l’economia familiar).És una casa on es juga molt, on es llegeix molt. És una casa on es cultiva la cultura i el consum responsable. És una comunitat on està molt ben treballat el gènere en grans i petits. És una comunitat on es respira espiritualitat. Un vespre em va fer molta gràcia perquè un dels més petits, en Biel, de 3 anys, m’estava esperant per anar junts a pregar. Estava entusiasmadíssim de fer pregària! Una manera de fer pregària amb els més petits són formulacions com “jo estic contenta, jo estic content perquè m’he banyat a la piscina, perquè ja estic de vacances, perquè tenim una convidada a casa, perquè m’ho he passat molt bé jugant al casal” . Aquestes van ser les seves accions de gràcies…. S’educa en els hàbits d’asseure’s una estoneta, de fer silenci, d’escoltar-se els uns i els altres…A meitat de setmana vaig tenir un regal col•lateral: vam anar a sopar a la Comunitat Can Tres de Sant Cugat, també en el mateix format de dues famílies amb criatures. A diferència de la Comunitat de Terrassa, aquí els espais físics per família estan separats dels espais comuns. O sigui que va ser un sopar a tres bandes: Terrassa, Sant Cugat i Sant Andreu.D’aquesta manera natural ens hem anat coneixent i estimant. En aquesta setmana el meu cor s’ha eixamplat una miqueta més… gràcies a l’Aina, en Biel, la Rita, l’Eloi, en Guim, la Júlia, en Joan, la Mònica, el Xavi i la Sussi!

Marta Digon és militant d’ACO
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s