El camí del diaconat

Sóc en Miquel Àngel Jiménez, estic casat amb la Maria, fa 34 anys. Tenim quatre filles, i un nét que té 3 anys, les tres grans ja són fora de casa i la petita encara viu amb nosaltres.
Des que ens vam casar, sempre hem fet coses a la parròquia, als moviments, i al poble, conjuntament o bé per separat, JOBAC, JOC, ACO, catequistes de primera comunió, acolliment de promesos, consell parroquial, consell arxiprestal, esplai, sindicat, comitè d’empresa, etc.
El 30 de setembre del 2007 amb 56 anys, em van acomiadar de la feina per tancament de la fàbrica on treballava. Després de dos anys d’atur, actualment estic en procés de prejubilació.
Quan em van acomiadar ja ho tenia clar. Vam fer números i vam veure que en teníem prou per viure. Feia 41 anys que estava treballant per guanyar-me un sou, ara podria ser una etapa de la meva vida de dedicar més temps als altres, fent de voluntari, o implicar-me en algun projecte de cara als altres.
El rector de la parròquia, mossèn Joan Soler, em va dir que em pensés si voldria ser diaca permanent, sempre que la meva dona hi estigués d’acord. Li vaig dir que era una cosa molt seriosa i que potser valia la pena de pensar-ho amb calma.
Hi vaig anar pensant, en vam parlar amb la Maria, amb les meves filles i amb el grup de revisió de vida, mentre encara estava enfeinat com a delegat sindical amb els problemes del tancament la fàbrica, i me’n vaig anar fent a la idea.
L’octubre del 2008 en vam tornar a parlar amb mossèn Joan i a partir d’aquí vaig començar a reflexionar-hi, a fer pregària i a compartir-ho novament amb el grup de revisió de vida… Vaig decidir intentar-ho, i va començar el meu camí cap el diaconat a través de la formació, de les reunions amb altres candidats de les tres diòcesis de Sant Feliu, Terrassa i Barcelona.
Pel que fa a la formació estic cursant la diplomatura en ciències religioses a l’ISCREB. Són tres cursos, ja veurem quants anys estic per acabar els tres cursos, vaig fent, la meva formació ha estat en la branca de ciències i ara després de 30 anys sense estudiar es fa una mica difícil seguir segons quines assignatures, però com ja he dit vaig fent.
L’opció pel diaconat no ha estat fàcil, parteix de la meva opció personal, però també afecta a la resta de la família.
Posar-se al servei de l’Església significa dedicar-hi temps però també estimar-la amb els seus defectes i les seves virtuts. No puc negar que a vegades em crea contradiccions.
Crec que l’Església l’hem de fer entre tots i totes però queda un llarg camí per assolir una igualtat entre homes i dones dintre de l’Església.
Desitjaria una Església mes democràtica i mes igualitària, amb menys estructures de poder, més senzilla i al servei dels pobres. Vull creure que el diaconat permanent és un primer pas en aquest sentit. És un camí que no té edat, ni posicions socials o culturals. Una opció personal de disponibilitat i de servei de cara als altres moguda per la fe.
Per a mi és un camí de responsabilitat, viscut dintre d’una pastoral de conjunt, una pastoral que neix de la comunitat parroquial.
Crec que és un servei important a l’Església, no sé si seré capaç de completar el procés, espero que, amb l’ajut del Senyor, podré seguir endavant. Em poso a les seves mans.
Busqueu el Senyor, ara que es deixa trobar… (Is 55,6).
Miquel Àngel Jiménez és prejubilat i militant d’ACO

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s