Abusos sexuals: de tot menys rumors

Els fets ens encongeixen el cor, sobretot per la perversió i bogeria d’uns capellans i per la indefensió i vulnerabilitat de les víctimes, els infants. Els fets parlen per si sols, són reals i amb pederastes jutjats i condemnats, amb noms i cognoms. Un diari, el New York Times, ho ha destapat del tot (dic “del tot” perquè molt ja se sabia), però estirant el fil de la informació els mitjans espanyols han recordat, també amb noms i cognoms, casos de capellans condemnats a presó per abusos sexuals a Espanya i a Catalunya, que eren sabuts perquè les condemnes judicials són públiques i els diaris ho havien recollit. Concretament, a Espanya hi ha actualment 8 capellans condemnats i un total de 14 denúncies. Però quants casos més no han sortit ni sortiran mai a la llum?
Aquí arribem a la segona part del terratrèmol a l’Església, el que té l’epicentre al Vaticà: el pretès silenciament per evitar els judicis i evitar escàndols públics, una estratègia repetida arreu. I encara més: màximes autoritats del Vaticà parlant de rumors i enraonaries… I encara més: silenci absolut de qui més hauria de parlar, i clarament, sense metàfores ni possibles lectures entre línies. I encara més: queixant-se i victimitzant-se, fent al·lusions a una campanya en contra de l’Església. Campanya? Sí, òbviament, res no és casual ni sorgeix perquè sí, quelcom d’això també hi és, coneixent el funcionament dels mitjans i els eixos de poder. Però no hi hauria campanya efectiva sense uns fets greus que justament ha volgut tapar una institució que se sent capaç d’adoctrinar moralment creients i no creients. Per tant, la reacció mediàtica i social és directament proporcional a la mania persecutòria de la Jerarquia de l’Església amb la sexualitat humana (adulta, volguda i amb amor) que no sigui amb fins procreadors i dins del matrimoni, i també directament proporcional a l’ús que la pròpia Jerarquia ha volgut fer dels mitjans de comunicació organitzant actes eclesials de masses, pensats i calculats molt especialment per a les imatges televisives que s’oferiran. Qui es mou entre poders (polític i mediàtic) ha de saber quins riscos corre… menys riscos, però, per als caps d’Estat, que mentre exerceixen el càrrec tenen immunitat judicial a nivell mundial.
Abans de parlar de debats, reaccions i consideracions a l’entorn dels fets, vull fer un apunt: la reacció tàctica del Vaticà ha estat pèssima. Els periodistes que ens hem format també com a caps de comunicació sabem que les premisses bàsiques generals davant d’una crisi són: 1) formar un gabinet de crisi encapçalat pel cap polític o empresarial de l’organització i pel cap de comunicació, 2) sortir ràpidament a donar la cara, i dir la veritat (perquè s’acabarà sabent) i 3) reaccionar amb propostes clares de solució. Amagar el cap sota l’ala, negar evidències i fer servir mitges veritats s’acaba tornant més en contra que allò que ha generat la crisi, mentre que una resposta de comunicació veraç i eficient pot convertir la crisi en oportunitat, fins i tot es pot guanyar en credibilitat segons com es reaccioni: és l’ABC de la comunicació política i empresarial. Cadascú que tregui les seves conclusions sobre si les reaccions oficials que hi ha hagut a aquesta crisi han agreujat o no la situació…
Però deixem les arrels del cas i anem al que s’ha generat després: de debats mediàtics i no mediàtics a l’entorn dels abusos sexuals comesos per capellans n’hi ha hagut molts i una de les grans qüestions tractades àmpliament per moltes veus ha estat el celibat. Personalment, crec que s’ha de separar un debat de l’altre, ja que és cert que hi ha molts més casos d’abusadors de menors que no han adoptat cap compromís de celibat que no pas de casos de capellans: hi pot haver professors, policies, entrenadors, informàtics, familiars de criatures que n’abusen… És terrible pensar-ho, però n’hi pot haver i n’hi ha en qualsevol àmbit. Per tant, trobo desencertat portar cap aquí el debat i s’hauria d’evitar pels propis capellans que mai farien aquestes barbaritats. Una altra cosa és pensar que el celibat obligatori sigui una de les absurditats que s’ha muntat la Jerarquia que res no tenen a veure amb la fe ni amb la capacitat de liderar de forma encertada una comunitat cristiana. I una realitat plena de clarobscurs, ja sigui pels que ho segueixen per obligació i no per decisió lliure, com pels que no ho segueixen i tenen parella que han d’amagar eternament, com si estimar i sentir fos un delicte. I per cert, en això també hi ha hipocresia, perquè és sabut de casos que arriben a algun bisbe i la recomanació per al capellà acostuma a ser que “sobretot, que ho mantingui en secret, que no provoqui escàndol”.
Quanta hipocresia i quant dolor! De tot plegat, i posant sempre en primer terme el dolor de les víctimes i familiars, el que també fa mal és el desconcert de l’església de base allunyada de la Jerarquia, i el dolor que senten també els bons capellans i els homes i dones d’església que treballen amb coherència i humilitat al servei dels altres. Penso també en la tasca de petites i de grans parròquies i de molts petits o grans projectes solidaris nascuts de gent d’església. Es mereixen el descrèdit col.lectiu? Es mereixen un linxament mediàtic amb pals de cec? Es sap i es pot diferenciar Església de Jerarquia? Molts creients ens hem mirat sempre amb distància un sistema eclesial que no creiem proper a Jesús, però, què arriba enfora de les comunitats de base? La resposta és novament un signe més que som davant d’un model d’Església que s’està acabant. Ho he dit en articles anteriors i ara no cal repetir-se, però qui vulgui, que miri a un altre costat.
Ara només espero que tots els casos d’abusos a infants acabin als tribunals, i que els qui encobreixin aquests delictes d’extrema gravetat també hagin de respondre pels seus actes i pels seus silencis. També espero més pronunciaments públics, clars i contundents, condemnant els abusos i els silenciaments; pronunciaments que sorgeixin de col.lectius de capellans (com ha fet el Fòrum Joan Alsina), de col.lectius de cristians i moviments de creients (com han fet el moviment Internacional Som Església, Redes Cristianas, Església Plural…) i fins i tot de moviments parroquials, ja que l’altra veu de l’Església s’ha de fer sentir: és un acte de justícia i de veritat. I si als mitjans sembla que només interessen les notícies de la Jerarquia, insistim. I escampem els comunicats per l’altre gran mitjà: internet. I si a aquells que, en lloc de plegar de l’Església, la qüestionem sentint-nos-en part, alguns ens tracten de “dimonis”… què hi farem. Mireu, algú que estimo molt, el meu germà, em diu sovint dels meus escrits: “Tens raó, però per què et mulles en això? Val la pena?”. És cert que potser poc canviarà, però penso que d’alguna manera, els que hi creiem, hem de contribuir a l’únic futur possible: tornar als orígens del cristianisme i tornar a l’únic inspirador que hem de tenir que és Jesús.
Maria-Josep Hernàndez és periodista
Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s