Espiritualitat en temps d’aigües tèrboles

No cal que perdem gaire temps a explicar que en la nostra època les aigües baixen tèrboles. Tampoc és el primer cop a la història, més aviat sembla que les impressions de la gent del temps passats generalment van ser semblants a les nostres. Han estat moltes les generacions que han sentit tant a fora com a dintre del seu cor que anem malament, que els poders fàctics i explotadors a tots els nivells s’imposen… i que si Déu no ho arregla estem abocats al desastre. Què pensaven aquells que vivien les guerres civils, el colonialisme, l’esclavatge, els desastres econòmics… de tots els temps?
Tot el que acabem de dir no significa una rebaixa per dir que les coses avui no van tan malament, però ens situa molt a prop de la condició humana i de les relacions socials; i per tant pot ajudar a relativitzar i fins fomentar un cert bon humor; condicions indispensables per afrontar amb serenitat qualsevol realitat que ens toqui de viure.
Com afrontar espiritualment un temps dur, injust i explotador? Podríem partir d’una comparació. Un grup d’excursionistes volen fer un cim important. Hi ha grans dificultats: gel, barrancs, vents molt forts… El grup si vol arribar a dalt ha de tenir un bon guia, ha d’estar ben cohesionat, ha de tenir previstes algunes estones de descans i ha de dur eines i equipatge adients per superar les dificultats. Si entre ells hi ha qui guia, qui canta, qui fa riure, que sempre està atent als més dèbils, que xiula optimisme… millor que millor. Totes aquestes coses ajuden per a la pujada.
Per afrontar el moment actual des de l’espiritualitat cristiana podem plantejar-nos el camí a dos nivells: el personal i el comunitari. Tots dos són indispensables, s’impliquen, comuniquen força i llum. Som persones i som església.
Comencem pel nivell personal. En primer lloc cal anar aclarint on vull anar, quin sentit li vull donar a la meva vida, a què soc cridat per l’Esperit, quina missió en el Regne de Déu, aquell de què parla Jesús i que ja està enmig nostre. Mala excursió farem si no ens anem aclarint amb aquestes realitats essencials. Per tant… discerniment, diàleg espiritual, recessos, exercicis… ens ajuden a aquests plantejaments, sense els quals podem donar moltes voltes, i el que és pitjor sentir-nos interiorment amb neguitoses arítmies espirituals. Per anar fent realitat la pujada enmig de dificultats ens cal dur un bon equip de muntanya i eines adequades. Generalment no les hem d’inventar, car abans el camí ja l’han fet moltes altres persones i ens han deixat la seva experiència. Portem segles d’experiència. Malament pujarem sense una relació freqüent i senzilla amb el nostre Guia, Jesucrist. Per això en temps durs… més pregària personal, més Paraula. L’oració té una dimensió terapèutica, cert; però molt més important és la dimensió afectiva, que ens va ajudant a mirar i a sentir segons la mirada i els sentiments de Jesús. A les Benaurances Jesús ens comunica una mirada al món i a les persones que realment és nova de debò. A la nostra motxilla a més caldrà afegir-hi dosis de paciència, constància, revisió, bon humor i aquelles càpsules tan necessàries conegudes amb el nom de: “tornem a començar”.
La pujada la fem tots. No és una caminada aïllada d’una persona que va a la seva; al contrari, és comunitària. Entrem en una temàtica inacabable que abasta des d’un grup de revisió de vida a l’Església universal, passant per la parròquia, el moviments… etc. I per tant ens cenyim al més proper, per exemple un grup de la JOC o de l’ACO. Però que quedi clar que les dimensions comunitàries són absolutament essencials si volem anar fent el camí que ens ha marcat Jesucrist.
Una espiritualitat comunitària?
L’espiritualitat comunitària és fonamentalment del present. Viu, en grup i relació, l’ara i aquí. Sap que hi ha un passat, sap que es projecta en un futur; però tots dos són en funció del present. Massa cops el passat eufòric i fins brillant pot esdevenir una trampa i un engany per afrontar el present. Massa cops el futur, que encara no existeix, neguiteja i comunica una por que frena al present. L’espiritualitat comunitària accepta d’entrada al present amb tota la seva riquesa i totes les seves limitacions, com la possibilitat del Regne avui. De l’acceptació realista i humil ens cal moure’ns vers aquells processos que ens vénen donats per la dinàmica interna de la realitat: veure, jutjar i actuar. És a dir, aplicar comunitàriament des de l’aportació de tots el tram d’evangelització possible amb la col·laboració de tots. I finalment sabent la pròpia precarietat la comunitat cerca en la Paraula i en la pregària la força de l’Esperit que ens mou.
Quan les aigües baixen tèrboles… major atenció a l’interior de la persona, a la trobada amb el Crist, a la presència comunitària i a la militància del veure, jutjar i actuar amb plena confiança amb l’Esperit.
Jesús Renau és jesuïta
Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s