Excomunions quotidianes

Dono gràcies d’haver conegut i poder viure en el context d’una Església en la qual crec i que és fidel a l’evangeli de Jesús, una Església on tots tenim veu, on som iguals en deures i drets, compromesa amb els més pobres, acollidora amb la diversitat i la diferència, i on els valors humans, l’amor a l’altre i el compromís comunitari són el més important. Aquesta Església que proposa i no imposa, que dona la mà i acompanya, dóna sentit a la fe. Aquesta església existeix, però hi ha moltíssimes persones que desconeixen de la seva existència ja que està enterbolida per un núvol de pors, d’interpretacions, de desitjos de poder i d’amenaces que fan cada cop més que siguem un tren que va perdent vagons a cada estació, els vagons dels que se senten exclosos i incompresos, condemnats pels prejudicis i per la llei mal entesa que no seria mai la llei de Jesús.
Aquests dies passats, que es parlava tant d’amenaces d’excomunió als diputats, a mi em venien al cap les excomunions quotidianes del dia a dia. Ja sé que en aquests casos no es pot parlar d’excomunions, en tot cas serien els exclosos de l’Eucaristia per la llei i el dret, exclosos sense haver estat jutjats, només prejutjats. I aquests, els prejutjats dins l’Església, són els que van directes als vagons que anem perdent, i un bon motiu perquè d’altres persones que veuran aquesta realitat injusta, l’abandonin.
A qui em refereixo? Doncs comencem pels més apedregats per la història i l’actualitat de l’Església catòlica: els homosexuals. Aquesta realitat humana i de la natura es confon exclusivament amb vici, malaltia i pecat. El consell per a ells: la pregària, la castedat… Són humans i estimen, però no segons les regles de l’Església i, per tant, són exclosos de la comunió. Prejutjats, evidentment, perquè pot haver en ells (o elles, en el cas de les dones) parelles plenes d’amor, que faran l’amor sense opció a procrear, i per tant el seu amor “no valdrà per res” i sense fer mal a ningú aniran acumulant més “pecats”.
Els divorciats. Amb el somni del Matrimoni, aspiració preciosa de moltes persones, es van jurar amor etern perquè hi creien, però el seu compromís va acabar en fracàs. Segur que no ho volien, qui vol un fracàs tan dolorós a la vida com és el fracàs de l’amor? Ningú. Doncs queden exclosos de la comunió per llei, facin el que facin, ni que es volguessin fer monjos o monges… El fracàs de la persona no pot ser entès pels qui es creuen perfectes.
De fet, l’amor i la sexualitat són dos grans temes recurrents per l’Església. Passen pel davant –pel que fa a la insistència dels discursos oficials– dels abusos de poder, la corrupció, l’explotació, l’esclavatge, les guerres, les dictadures… es veu que tot pot ser perdonat o es pot fer la “visita grossa” si no es tracta de moral sexual. L’eslògan dels anys 60, “Fes l’amor i no la guerra” devia provocar greus problemes d’insomni. Al cap i a la fi, una persona que n’ha matat una altra, o que ven armes de destrucció o mines anti-persona, pot arribar penedir-se i pot arribar a rebre el perdó (i tornar a combregar) si es donen els fets necessaris: penediment, confessió, etc. Però l’homosexual, com s’ha de penedir si ha nascut així i estima així? I el divorciat, com es pot tornar a enamorar per obligació o què ha de fer si ha estat abandonat? Una altra cosa seria els que, des d’aquestes realitats, fan mal als altres, però si els posem a tots al mateix sac, els estem prejutjant i condemnant injustament.
Més casos, i un fet tan habitual i quotidià avui dia: parelles que viuen junts sense matrimoni. La majoria joves, però també n’hi ha de més grans que potser s’acabaran casant o potser no. Són menys cristians si en el seu compromís personal no s’ajusten als paràmetres oficials de: amor = matrimoni = fills? (i molts fills, perquè el preservatiu tampoc està admès…). Tot plegat ja ens omple uns quants vagons més de creients que abandonaran l’Església, que entenen que el seu compromís de fe va molt més enllà de la seva vida íntima. I encara puc anar més lluny, sense ànim d’escandalitzar (de fet, a mi només m’escandalitza l’odi, no les formes que pugui prendre l’amor). Hi ha parelles que són companys de vida i de camí, que viuen l’amor en llibertat, sense posseir-se l’un a l’altre i sense haver-se jurat amor etern ni exclusiu. Qui té el copyright de l’amor? Tothom és igual i sent igual? En definitiva, “pecats i més pecats” que van a parar sempre allà mateix: la sexualitat, encara que sigui lliure, compartida i sense fer cap mal. De res importa que tots els que hem dit anteriorment tinguessin una vida plenament evangèlica, d’entrega als altres… seran exclosos per la seva intimitat, per situacions no triades com l’homosexualitat; no volgudes, com el fracàs d’un matrimoni; o simplement incompreses perquè no s’ajusten als cànons establerts…
I un altre vagó més que vull esmentar dels no admesos a la comunió (n’hi hauria molts altres) seria els dels no confessats. Vaja, els que no creuen que en un confessionari un capellà (ésser humà com ells) els hagi de dir si els perdona o no els pecats després de burxar a la seva intimitat. I aquí ja hem arribat potser al fet més greu, al problema més de fons: si la llibertat en l’amor escandalitza, la llibertat de consciència terroritza, ja que fa trontollar els fonaments del sistema, de les regles del joc que han permès durant segles a l’Església el control sobre l’ésser humà. I qui té poder no vol perdre el control.
Sempre he pensat que en aquests vagons dels incompresos, que l’església va perdent, hi ha tantíssima gent bona que faria tant de servei a les comunitats i no viurien la fe en solitari. I el gran vagó irrecuperable seran totes les generacions més joves, que amb el Concili Vaticà II encara no havien nascut i no van poder veure el darrer buf d’Esperit que hi va haver a Roma… no és que hi calgui un canvi de rumb, és que aquest canvi està venint. I si no, mirem l’edat de la majoria dels fidels de les parròquies i de la majoria de capellans…
Malgrat el que us pugui semblar, escric des de l’esperança i l’optimisme. Hi ha una altra Església, humil, que camina de puntetes, que seguint els passos de Jesús convida a estimar i acollir, i que d’una forma o una altra, despullada de poder i de riquesa, serà l’església del futur. L’església de la condemna, dels mestres de la llei, dels prejudicis, de la por… s’apagarà com una espelma que es va fonent a poc a poc. Temps al temps.
Maria-Josep Hernàndez és periodista

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s