Entorn dels casos Palau, Pretòria…

La corrupció és un fenomen humà. Fa poc s’ha publicat en català una història de la corrupció. Conèixer el fenomen a fons és el primer pas per vèncer-la, o com a mínim per mantenir-la sota control. Si no es controla seriosament i permanentment, no hi ha oasi, no hi pot haver bassa d’oli.
Hi havia hagut avisos i senyals d’alarma en instàncies en què són presents els nostres representants (govern i oposició). Què passa? Què ha passat? Hem demanat explicacions als qui creiem que ens representen més? Les dades de les alarmes i els avisos haurien d’estar també a l’abast de qualsevol observador (ciutadà, entitat, moviment…), s’haurien de fer públiques, i més tractant-se de diners públics.
Control vol dir transparència i participació. Participació vol dir no desentendre’s del bé públic. La nostra democràcia és limitada; d’una banda, està condicionada pels grans interessos econòmics, controladors de les grans agències d’informació i dels estats d’opinió, que fan veure la realitat des dels seus interessos; de l’altra, descansa excessivament en la delegació de la responsabilitat.
Collim el que s’ha sembrat. El valor suprem que es predica més o menys obertament des de molts mitjans (i els que prediquen altres valors sovint no els hi contraposen, ni els hi confronten) no és el benestar col·lectiu, sinó “arreplega tot el que puguis per obtenir el teu benestar”.
A la premsa més “popular” i a la més “seriosa”, l’ostentació, la potència, el luxe, la riquesa, les finances ocupen molt d’espai (publicitat inclosa). La senzillesa, l’austeritat, el treball per la justícia i la igualtat no és el que es destaca més. Exigeixen el màxim a l’administració, però t’ofereixen amb orgull i obertament tots els camins per contribuir menys a les finances públiques.
La magnitud del frau fiscal a l’Estat espanyol (obra de moltíssims ciutadans) que puja a gairebé el doble del pressupost de la Generalitat per a l’any vinent, els sous desorbitats, la desviació de diner públic… són fets que remouen les entranyes davant la precarietat de moltes accions, projectes i entitats que lluiten per la dignificació de persones i col·lectius desatesos o mal atesos.
La propietat privada ha de tenir uns límits, el sòl ha de ser de propietat pública… Els militants de moviments i de partits hereus de l’anarquisme, del socialisme, del comunisme, del cristianisme… (no és una llista tancada), hauríem de debatre-ho i buscar un consens sobre els límits de la propietat del sòl i de la propietat privada. Hauríem de predicar-ho i practicar-ho.
Del finançament dels partits i de l’origen dels recursos per al bon funcionament dels ajuntaments ja se n’ha parlat molt, i no en parlarem més, però no hem de perdre de vista que són aspectes clau que d’estar mal plantejats tenen molt a veure amb la corrupció.
Josep Pascual és militant d’ACO
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s