Xostakóvitx, la crisi i el tercer home

La pel·lícula El tercer home va ser dirigida per Carol Reed l’any 1949 amb guió de Graham Greene. Una de les seves escenes més famoses és la que s’esdevé a la nòria de Viena. Al final d’aquesta escena, Harry Lime (el personatge interpretat per Orson Welles) li diu al protagonista una cosa així com ara:
– Pensa en Itàlia. 30 anys de dominació dels Borgia: assassinats, guerres, traïcions… Resultat? Leonardo Da Vinci, Miquel Àngel, el Renaixement… A Suïssa, 500 anys d’amor, democràcia i pau. Resultat? El rellotge de cu-cut!
Aquesta frase m’ha vingut al cap tot llegint el llibre de Bernd Feuchtner Shostakóvich. El arte amordazado por la autoridad (Madrid, 2004). El compositor rus Dimitri Xostakóvitx (1906-1975) va viure pràcticament tota la seva vida sota el règim soviètic. Ell mateix mai no va deixar de creure en la bondat de la revolució, si bé els anys el van anar desenganyant que aquesta arribés mai a terme, segrestada per dictadors i per la burocràcia del partit. La seva vida i la seva obra van estar molt marcades pels esdeveniments històrics que va viure (tal com va passar a tants artistes del segle XX, ben mirat!).
I aquí és on me’n recordo de la frase de Harry Lime a la pel·lícula. Si Xostakóvitx no hagués viscut la segona guerra mundial i hagués patit la dictadura de Stalin, hauria compost igualment les simfonies 7a i 8a? La seva 10a simfonia seria tan genial si no hagués hagut de ser un “homenatge” al dictador? La seva música hauria estat plena de segones lectures si no hagués temut, i amb raó, per la seva vida? No ho podem saber, i m’incomoda pensar que si Xostakóvitx hagués viscut amb tot a favor (en una societat democràtica i en pau) potser mai no hauria arribat a crear alguna de les seves obres mestres i potser s’hagués limitat a fer música divertida i “lleugera”. I això que dic de Xostakóvitx també es podria aplicar a tants i tants artistes, entre ells molts compositors, que van haver de fugir de l’Alemanya nazi. O de molts artistes (sobretot escriptors) que Stalin va “depurar”.
Potser és que les persones donem el millor de nosaltres mateixos quan patim dificultats. Potser és que quan “totes ens ponen” ens relaxem, ens acomodem. Em temo que, en una bona mesura, la crisi que estem vivint reflecteix això: perquè ara és quan ens adonem que, durant els anys de bonança econòmica, més que generar coses excel·lents i idees noves, la nostra societat s’ha destacat per generar i aplaudir corruptes i especuladors… o sia, aquells que no tenen res de nou, ni de bo, per aportar a la pròpia societat.
Potser és un consol ben ximple, però la crisi (la crisi en general o els moments de crisi que moltes persones pateixen o han patit) podria tenir la seva part bona si servís per promoure allò de bo que té la societat, per fer sortir el millor de cadascú.
Però com que jo no tinc una resposta per tot plegat, de moment em conformo amb gaudir de la música de Xostakóvitx. El proper mes de març, i dins de la temporada de l’OBC, podrem escoltar la 10a. simfonia d’aquest compositor rus. Al meu modest entendre, una de les catedrals musicals del segle XX. És una de les seves millors obres i la seva audició en directe és una experiència molt emocionant; i més si l’escolteu pensant que el seu autor, Xostakóvitx, va ser una víctima més (privilegiada, dintre del que cap, però víctima) dels totalitarismes del segle XX. Us ho recomano!
Albert Dresaire Gaudí és militant d’ACO
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s