Psicòlegs

Una mestra comentava, en relació a la indecisió dels alumnes de l’ESO per encarrilar el seu esdevenidor, que n’hi ha molts que volen ser psicòlegs, pobra canalla, va afegir la mestra. Sí, pobres, vaig pensar jo, a veure si acabaran ells a la consulta del psicòleg. S’ha estès la idea que hi ha molta gent que necessita ajuda i segurament, els nois i noies de l’ESO veuen en el psicòleg algú disposat a ajudar els altres, com abans veien la figura del metge o del mestre. Ara se senten cridats a donar consells i posar, en definitiva, sensatesa i sentit comú allà on no n’hi ha. Res a dir contra els professionals que exerceixen la psicologia clínica, ho aclareixo perquè no es malentengui el que diré a continuació. Els psicòlegs s’han convertit, d’un temps cap aquí, en una força de xoc i contenció. En primer lloc perquè són tants que constitueixen gairebé un exèrcit. També perquè se’ls troba exercint a tot arreu: a les escoles, lloc delicat per a la convivència; davant de les catàstrofes naturals i dels traumes socials derivats de la violència quotidiana; a les empreses, animant el personal a encaixar esportivament els canvis i les decisions de la direcció, sense protestes inútils que acabarien per traumatitzar-los; darrerament, se’ls està veient també acompanyant aquell moment crític de l’acomiadament col·lectiu. Les empreses amb Expedients de Regulació d’Ocupació, els famosos ERO, no tenen avui gaire problema per pagar els serveis d’un equip de psicòlegs que ajudi a esmorteir el cop als afectats, i fer teràpia a continuació amb els que queden a l’empresa per tal de treure’ls com més aviat millor el tremolor de cames. No sé per què no es posen també els psicòlegs a la sortida dels camps de futbol: l’afició de determinats equips segurament ho agrairia. Finalment, una tasca més solitària però no menys important per la seva transcendència popular: escriure llibres d’autoajuda. Hi ha lectures d’autoajuda que són obligatòries en algunes empreses. Qui no hagi treballat en una multinacional potser no s’ho creurà.Aquesta societat genera importants dosis d’angoixa per la por a perdre allò que es té. L’interès creixent per la psicologia no fa sinó confirmar que som febles i inestables. La fortalesa emocional només pot descansar sobre els valors, la fe, les conviccions, l’estima. I l’acompanyament, l’ajut i el sentit comú hauria de formar part de les habilitats de metges, mestres, encarregats o caps de departament, capellans, pares i mares, de tothom… però des de l’individualisme, el consumisme i l’egoisme no es pot ser fort. Llavors acudim al psicòleg…
Salvador Clarós

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s