Un capellà rebel, un sacerdot lliure

Me l’he empassat d’una tirada. Amb els llibres de memòries de persones conegudes acostuma a passar així. Ens hi empeny el desig de conèixer més a fons l’amic, de saber allò que no coneixíem i segurament dirà. En aquest cas, això passa de manera destacada.L’estereotip ha fet d’ell la figura del “capellà lliure i rebel” del títol del llibre, incansable buscador, des de sempre, d’una altra manera d’entendre l’església i les relacions entre església i país. Ha intervingut en política, impulsor de la manifestació de capellans de l’any 1966, nacionalista proper a Lluís Maria Xirinacs, fustigador irònic del pensament de l’Opus des dels seus “Contrapunts” al “Camí” d’Escrivà de Balaguer i tantes coses més. Certament, en ell, el tòpic correspon força a la realitat. Molts dels que somniàvem aquella església conciliar, vinculada a les bases, col·legial, propera a les preocupacions del món, hem vist com ell defensava les nostres causes millor que nosaltres mateixos. Reconèixer ara això, als seus vuitanta-quatre anys, és un ineludible deure d’agraïment.I de la mateixa manera que hem d’agrair a tots els que han impulsat moviments socials de transformació i han remogut consciències que expliquin quines han sigut les raons fonamentals que han mogut la seva vida o d’on han tret la força, a Mn. Dalmau li hem d’agrair especialment l’esforç i la sinceritat d’explicar-nos les seves motivacions. Ell ho fa, a més, amb una senzillesa i naturalitat notables. Des del començament descobrim d’on li ve l’inconformisme. Li va venir donat pel seu origen de família de pagès, marcada pel ritme de la naturalesa en el treball i l’ordre auster, i pels valors rebuts a casa, a l’escola amb un bon mestre, a la parròquia i la religiositat com a vertebradora de la vida del poble. Una de les coses més boniques del llibre és el reconeixement del pes que en ell van tenir els seus pares. El pare, treballador i eixut com la majoria de pagesos, mort prematurament, i la mare, l’amiga i confident. Fins i tot el trasbals del 36 en aquell ambient rural es va viure en l’ambient de noblesa i amistats sòlides, fins al punt que el responsable de la CNT local, que seria proclamat alcalde, avisà al capellà perquè fugis quan va veure que corria perill. I enmig del joc i l’aventura, de la cura dels animals de la granja familiar, es confessa enamorat de Jesús i que vol ser com ell. Causa respecte que aquest “capellà rebel” confessi sense fingiments, obertament, que des de petit el referent concret de la seva vida ha sigut la figura de Jesús de Natzaret. Les memòries d’aquelles persones amb qui has viscut els mateixos fets acaben sent també les teves pròpies memòries. Et trobes reflectit en les situacions, saps de les circumstàncies, veus una perspectiva nova que no coneixies. En el llibre hi ha una part important de la història de l’Església a Catalunya des de la postguerra, però sobretot des dels seixanta hi apareixen les figures que per molts han sigut referents principals de l’esforç de transformació de l’Església catalana des del postconcili. En Dalmau ja havia començat abans, en el moment del naixement dels moviments especialitzats d’Acció Catòlica, d’en Guillem Rovirosa des de la direcció de la HOAC, dels capellans obrers, de la influència d’Emmanuel Mounier, de González Ruiz, de l’editorial ZYX. S’inspira en els grans pares intel·lectuals, aleshores condemnats, que van facilitar la vinguda del concili: de Lubac, Congar, Teilhard de Chardin, tots ells situats a la frontera entre la ciència i la fe, buscant el transcendent com una necessitat sorgida del cor mateix de l’ésser humà, intentant esborrar els límits entre el natural i el sobrenatural, i per tant també, en les actituds pastorals, entre el creient i el no-creient, des del convenciment que el Regne de Déu és per a tots.Dalmau intervé socialment des d’aquesta perspectiva. La salvació de la persona no és només qüestió del més enllà, sinó d’ara i aquí. Per això la seva lluita permanent a favor de la persona, per sobre de qualsevol llei humana o divina, sempre al servei dels més fora llei, i a la recerca constant de la llibertat i la pau, per les llibertats individuals i col·lectives i contra tota mena d’autoritarismes. Pel llibre desfilen les seves propostes contra la guerra del Vietnam, el seu entusiasme pel Vaticà II, contra el franquisme i pel reconeixement dels drets de Catalunya, a favor de la llibertat en les expressions sexuals, sempre en la recerca d’aquelles escletxes de llibertat i de dignitat. Òbviament això li portà continuats conflictes amb les autoritats civils i eclesiàstiques, pels quals fou processat i condemnat en més d’una ocasió. Li agraeixo el record que fa de mi mateix i del meu germà Francesc en l’anècdota, quasi histriònica, del judici al TOP als organitzadors de la manifestació de capellans de l’11 de maig del 1966. Els anys que relata foren d’una extraordinària riquesa. El debat de les idees no era només teòric, sinó amb els fets al carrer. Fent de rector de poble, caramelles incloses, i des del racó de Gallifa, ha exercit durant més de cinquanta anys de mestre-provocador del debat. Fou tan intens –coincidia renovació conciliar amb transició política– que a vegades vam tenir la sensació de tocar la lluna amb els dits.Quaranta anys després les coses són molt diferents. La grisor política i eclesial d’avui, el postmodernisme i una “societat líquida” sense referents evidents, acomodada a una ortodòxia progressivament allunyada de la vida i d’esquena a les necessitats de la gent, ens pot semblar el fracàs d’allò que vam somniar. És cert que aquells ideals, aquell model d’Església i de societat han estat derrotats, però la història no té mai un sentit lineal, fa pujades i baixades, intermitències, va a batzegades, i per molt que s’hi entestin, les jerarquies no poden posar portes al vent, i tots aquells ideals i propostes tornaran. Per això, en els moments actuals en què des de la jerarquia de l’Església es pretén donar per tancada l’obertura conciliar, els textos que pretenen recuperar la memòria del que van ser uns anys no tan llunyans, són imprescindibles. Amb seguretat aquesta serà una de les funcions que compliran aquestes memòries. No es tracta de mirar enrere nostàlgicament sinó fer de la memòria una arma de futur, amb la finalitat que els més joves, passat el mal moment present, trobin en els antecedents possibles criteris que els ajudin a avançar. Mossèn Dalmau pertany a una generació d’incombustibles. A vegades tinc la sensació que aquest tipus de personalitats se’ns acaben. Ells tenen el desig i el deure de transmetre l’experiència. Nosaltres l’obligació d’aprofitar-los. En Dalmau ha fet ja la part que li tocava. Ara som nosaltres que hem de complir.

Jaume Botey és professor de la Facultat de Ciències de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s