Estimar els enemics

El sociòleg Andrea Baravelli diu que “designar un enemic” comporta un efecte públic triple:
Condueix a la cristal·lització de la fidelitat a un projecte polític donat. Molta gent agraeix que s´hagi desemmascarat un enemic.
Es produeix per ambdues bandes una concentració del ressentiment col·lectiu, cosa que cohesiona els dos grups enfrontats que perceben l´altre com a enemic irreductible i perillós.
Dóna als dirigents de cada grup la possibilitat de desviar el ressentiment popular que, si no, correria el perill que es girés contra ells.
El sociòleg ho aplica a la nostra societat cada cop més complexa, ja que la categoria d’“enemic” li permet recompondre la fragmentació i la incongruència aparent de la societat (vegi’s els Estats Units construint l´enemic “terrorisme islàmic”, Afganistan, Iraq, Iran…)
Els partits, associacions i institucions, en època de perplexitat i de canvi, “construeixen” l’“enemic” en un altre partit, associació o institució, que sigui menys “catalanista”, menys “d´esquerres” o menys “de centre” que el propi. Això els dóna seguretat i cohesió interna i van construint la identitat específica. Catalunya mateixa s´ha convertit en un enemic també per identificar el nacionalisme espanyol. I al revés, també. Els mitjans de comunicació, eines a favor de la cultura moderna liberal i consumista esdevenen uns instruments ideològics que, utilitzant els sentiments, la por i l´art en la publicitat, aconsegueixen “desprestigiar” i “qualificar” d´antimodern tot allò que procedeix de l´Església catòlica. Dins de la mateixa Església catòlica també es produeix la dinàmica d’“amic-enemic” entre les diverses tendències internes. Ara bé, hi ha alguns posicionaments que tendeixen fins i tot negar la veu a altres. En canvi, les posicions més obertes són més tolerants, i sovint per això resten més “marginades”.
Jesús ens invita a “estimar els enemics”. No copsava, com a bon mestre i coneixedor de la condició humana que en “l’enemic” ens hi reflectim nosaltres? Que construïm enemics perquè al cap i a la fi necessitem sentir-nos diferents, però de fet som molt iguals? I que així actuem perquè ens mirem, en el fons, a nosaltres mateixos? No serà que Jesús, quan proposa estimar els enemics, vol dir que “deconstruïm” aquest “fantasma” que no és ningú, i iniciem un procés d´aproximació real i autèntica a la persona, grup o associació que tenim al davant? No serà que ens vol fer veure que l’única manera de conèixer de debò, i d´alliberar-nos de les pors, de les manipulacions, de les propagandes de sempre, és estimant, apropant-nos a la realitat de cadascú tal com és?
L´enemic pot ser aquell que es presenta objectivament “en contra” del que nosaltres pretenem, però molt sovint és “aquell objecte mental” i moltes vegades induït i introduït a les nostres ments pels poders fàctics, al qual hem assignat el “rol” d´enemic, però que és un germà nostre.

Quim Cervera és capellà i sociòleg

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s