Xevi Castellà: "Hi ha vida després d’un traumatisme cranioencefàlic"

Maria-Josep Hernàndez. Fa 15 anys, el 15 de setembre del 1993, Xevi Castellà va tenir un accident amb el tren a Calella de la Costa (l’Alt Maresme), quan va travessar el pas a nivell a peu. El tren no el va arribar a embestir, però el va xuclar quan passava a gran velocitat. Va caure de cap a terra i va patir un TCE, un traumatisme cranioencefàlic, que li va suposar 55 dies a l’UVI. Llavors va començar una lenta i dura recuperació, fins avui, que ja pot caminar i parlar, encara que lentament. Té ganes d’explicar la seva experiència, sobretot per poder ajudar a qui es pugui trobar com ell: “Sé el que és estar en una cadira de rodes sense parlar ni raonar, per això celebro la meva diada el 15 de setembre. Aquell dia vaig tornar a néixer.” I sovint aclareix, com una clara reivindicació: “No vull fer pena!”. En Xevi té ara 35 anys i viu a Pineda de Mar.

– Tens ganes de parlar de la teva experiència i la teva recuperació.
Sí, han passat 15 anys i ara, gràcies a la recuperació, puc parlar amb tu, puc estar una mica atent i puc dir el que penso, perquè abans se m’escapaven moltes coses. Encara ara tinc problemes d’atenció, i si no estiguéssim sols, aquesta entrevista no seria possible, perquè si em distrec, perdo fàcilment el fil de la conversa. Això d’ara (parlar-ho) em suposa molt d’esforç, però val la pena, perquè vull explicar i donar aquest missatge perquè qui pateixi això, sàpiga que pot sortir endavant.
– Creus que explicar la teva vivència és important per ajudar a d’altres persones?
És clar. Mira, quan vaig patir l’accident va ser com si quedés despullat. Tenia 20 anys, estudis, sabia anglès, tenia carnet i cotxe… però de cop i volta, em vaig veure així. Aquell mateix any havia aprovat la selectivitat. Ara haig de viure amb aquestes limitacions. Això és dur, perquè és un esforç continu, però com que ho tinc assumit, vaig endavant.
– L’accident va ser greu. Com va ser possible la teva recuperació?
Gràcies al treball al Guttmann, Can Ruti i l’Hospital General de Catalunya. Vaig aprendre-ho tot una altra vegada. A parlar, a aixecar-me, a caminar, a escriure… Cada petit triomf era molt important, com el dia que vaig aprendre a cordar-me de nou les sabates. Això que sembla anecdòtic, per a mi era molt. El que més m’agrada és valorar allò que tinc. També recordo el dia que vaig tornar a poder escriure a mà, per mi va ser molt important. Ara sóc un periodista amb el xassis tocat. El que em costa encara és el càlcul mental… Bé, però lluito molt, encara que hi ha coses que se me’n van del cap i en sóc conscient. El cap és la part més important que tenim. En Xevi m’aclareix ara d’on ve això de “periodista amb el xassis tocat”: Un dia, al Centre Ocupacional de la Gavina, d’Alella, vàrem anar a dinar i allà, la Montse, que és tieta d’en Quim, un amic meu que va en cadira de rodes, quan li vaig dir que una de les meves il·lusions és ser periodista, em va dir: Tu ets un periodista amb el xassis tocat.
– Dius que valores molt la vida.
Per a mi, des del primer minut del dia fins que me’n vaig al llit és important. M’agradaria que el lector d’aquesta entrevista llegeixi això a poc a poc. I sigui conscient que cadascú és cadascú. Penseu, per exemple, en algú com l’Isidre Esteve, no cal dir-li “pobret” sinó admirar-lo, dir-li: Ole els teus ous! En el meu cas, vaig necessitar la cadira de rodes, i sé el que és. Les cames connecten amb el cap, i si no hi connecten, no funcionen. Jo ara, em costa, però camino, i estic content.
– També vas començar estudis universitaris i vas tornar a fer esport.
Vaig estudiar a l’Autònoma, dos anys vaig fer primer de Periodisme. Però acabava amb el cap cansat. L’atenció em suposava un sobreesforç i ho vaig deixar. Parlo anglès, però haig de parlar i escoltar a poc a poc. Recordo el dia que vaig descobrir que assegut en un tamboret em podia dutxar jo sol! També feia piscina i gimnàs… Ara, a 2008, no faig Periodisme, però sí que faig gimnàs a diari i piscina dos cops per setmana per al manteniment físic. Jo lluito per la meva autonomia personal, i dic que sóc “un pensionista autònom”.
–T’has sentit ajudat.
Sí, penso en els que tinc a prop, i la família. I també l’entitat cristiana Fràter, del Bisbat de Girona. –En Xevi em diu que recordem que Pineda de Mar pertany al Bisbat de Girona– Ajuden persones amb discapacitats. Hi vaig des del 1999, és gent fantàstica, m’ajuda molt ser amb ells i m’omple molt les seves ganes de viure i de compartir. Fem també trobades durant l’any. Hi ha un mossèn que es diu Benet Galí, i hi ha un cap de colònies, en Mario Jurado, que va en cadira de rodes, i és el més vàlid que us pugueu imaginar. Aquests 15 anys he après molt i molt: en un principi em va caure el món a sobre i justament, una de les eines que m’han donat força és la Fràter de Girona. Amb ells vaig cada estiu de colònies a Sant Feliu de Pallarols: és un lloc on la llibertat és una eina indiscutible. Per què? Per donar fe d’unes vivències.
–Tu ets cristià.
Jo sóc creient, però agnòstic, en el sentit que crec en Déu però no en la religió. Sempre hi ha un dubte, un potser, i podem viure amb els dubtes, oi? No m’agraden les estructures de poder de la religió, em molesta la jerarquia eclesiàstica, la immensa riquesa del Vaticà, (coses que a la Fràter o a la meva parròquia no veig i per aquest motiu hi col·laboro). Això sí, tinc respecte i vull que aquest respecte sigui recíproc. Ho dic amb la meva la llibertat d’expressió, que és un dret humà: no vull trepitjar ningú, el món és prou gran per a viure-hi tots en pau.
– I participes cada diumenge a l’Eucaristia.
Sí, a la parròquia de Poblenou i amb el capellà, en Ramon, m’hi trobo bé. Si li dic això que t’he dit, ell em respon: “Sí, Xevi, i què?” Un dia recordo que en una missa vaig llegir la cançó d’Imagine, de John Lennon… Jo sempre dic que el Déu que porto a dins és amic amb el Déu de l’altre; i en canvi moltes guerres han estat causades per les religions, tant per part de cristians, com de musulmans. Però això no és Déu, les guerres no són Déu. Jo crec en el diàleg entre les religions.
– Has explicat que has anat diverses vegades a Lourdes. Què t’ha impactat d’allà?
Hi ha un moment en què veus un camí incert i et preguntes si ets l’única persona minusvàlida. Allà “s’agafa aire”. És un moment on el temps no té un preu, on la multitud de persones joves que hi ha prenen el protagonisme, són el veritable motor, tots ajuden i val la pena que s’expliqui. Crec que no es considera prou la gent jove, és una revolució en el silenci. Malauradament, hi ha qui es pensa que els joves són tots iguals, que “s’emborratxen” i només van a discoteques… Allà ja es veu que no: convido a les persones que veuen tan negativa la gent jove a venir a Lourdes. Després d’anar-hi, en parlarem, eh? Hi ha qui ajuda a donar de menjar, hi ha qui estira els carros… I va ser com mirar per un retrovisor: veia casos que eren com la meva història de fa uns 15 anys, assegut en una cadira de rodes sense poder vocalitzar, no poder raonar, lligat no podia ni moure el coll, bavejant i necessitant sempre a mà un mocador… Era veure el meu passat, em deia: “Quanta feina Xevi! Aquests 15 anys!”
-D’aquests 15 anys tens una anècdota relacionada amb Josep Maria Espinàs.
D’això fa 10 anys. El dijous 21 de maig del 1998, en el diari Avui va sortir una columna de l’escriptor Josep Maria Espinàs Supermans i pedres. L’escriptor em comparava en l’article amb el protagonista de Superman, ja que aquesta persona degut a un accident va quedar tetraplègic. Jo per aquells temps anava assegut en cadira de rodes per Calella de la Costa, i em vaig assabentar que ell feia la presentació d’un llibre. Hi vaig anar, allà ens vam conèixer, i d’aquí va venir l’article.
–Dius que la teva “diada” és el 15 de setembre, un fet que lligues amb una cançó.
Sí, és una cançó lenta com la meva vida. Tot i que sóc conscient que el temps passa molt ràpid, jo haig d’anar al meu ritme, a poc a poc. Tinc ganes d’ajudar els altres, perquè jo aquell dia vaig tornar a néixer. I la cançó amb què m’identifico, pel contingut de la lletra, és “El tren de mitjanit” de Sau. Han passat 15 anys i em permeto el luxe de celebrar-ho, ja que és la meva diada. Sóc viu i vull convidar-vos a viure la vida!
(Tenim damunt la taula la lletra de la cançó “El tren de mitjanit”. En Xevi es queda mirant el foli on està impresa…) Jo penso que aquesta cançó la van fer per mi (riu). Mira què diu: Sovint em sento atrapat pel meu propi malson i tinc ganes de cridar, cada dia en algun lloc surt el tren de mitjanit. I la lectura que faig és de com em sentia impotent per ser en una cadira de rodes. Però després la cançó parla d’esperança, i jo, igual, penso que hi ha més sortides, que cal anar endavant: Si ets llunàtic i estàs espantat, si vius als núvols i estàs deprimit, si la boira ja t’ha acompanyat, cada dia en algun lloc pots pujar al tren de mitjanit. N’he conegut molts com tu i jo és bo saber que no estem sols, això és bo…
– I l’altra cançó que t’agrada és “Imagine”…
Em provoca molts de sentiments positius: Imagina que no hi ha països, no és difícil de fer; ningú per qui matar o morir, ni tampoc religió. Imagina’t tota la gent vivint la seva vida en pau…. Diràs que sóc un somniador, però no sóc l’únic; i espero que algun dia t’uniràs a nosaltres, i aleshores, només hi haurà un sol món. Jo m’identifico molt amb aquesta cançó, amb el que diu. També hi ha un grup musical de Banyoles, dels anys 90, que em van dedicar una cançó “Xevi” dins l’LP “Nostre espai” Encara, quan escolto aquesta peça em transporta als meus 20 anys, quan estudiava al Collell, on vaig fer el BUP juntament amb l’Esteve Alsius, un dels components del grup “Vas de bou”.
– De vegades has comentat que et sap greu, segons com et tracta la gent.
Em fa ràbia que em tractin com si fos babau, o que em diguin pobret. La compassió és sovint la mala eina que representa un obstacle. És molt difícil quan sents aquest obstacle. Jo ja sé la meva pena, no cal que m’ho recordin. Ja sé que tinc 35 anys, que els meus amics s’han casat i jo no, que haig de viure amb els meus pares perquè no podria viure sol, però… oi que jo ho sé i ho porto bé? Doncs, per què m’han de dir pobret, si visc i vaig endavant. No, no, “pobret” no serveix, és millor dir: “Escolta, necessites ajuda?”. Mira, de vegades haig de passar la ITV amb una doctora, al Guttmann, i allà m’hi vaig trobar l’Isidre Esteve i vam parlar d’això. No ens han de dir “pobrets”, ja som conscients del nostre “a poc a poc”… abans era com una patada pensar en això, però ara no.
–I que és el que més t’ajuda de la gent?
Em fa sentir bé, per exemple, parlar, poder fer aquesta entrevista. Sempre has de tenir en compte que el meu rellotge no és el teu, vaig més lentament, però oi que no passa res? I per això també estic tan bé a Pineda.
– Però fora de Pineda és difícil…
És clar, no porto un cartell dient el que em passa. De vegades, em paren amb el cotxe i em diuen: “Estàs bé?” Ja veus, puc estar genial, però camino com Las muñecas de Famosa se dirigen al portal. (Maria-Josep -em diu ara en Xevi mirant-me la llibreta-, apunta-ho això, perquè encara que parlem seriosament, podem fer broma, eh?) També un dia vaig passar molta vergonya a la platja, em van venir a rescatar… i jo estava nedant tranquil·lament, amb el meu estil no gens olímpic, eh… I sento el xiulet de la socorrista, i jo buscava si algú s’ofegava al meu voltant, i resulta que venien a salvar-me a mi! Quina vergonya vaig passar!
– Però no t’enfades…
No, dona, però de vegades… Mira, una altra anècdota (M’ensenya les claus de casa seva). Em costa una mica encertar amb la clau al pany, i em costa d’obrir la porta… i vaig veure un dia els policies que passaven, i tornaven a passar… aquells no em coneixien i ja me’n vaig adonar que m’estaven vigilant… perquè Jo no sóc tonto, com diuen els de Media Mark. Però de vegades, pel carrer, sento: A aquest tio, què li passa? i em sap greu. Jo no dono massa explicacions, però de vegades haig de dir que vaig tenir un accident.
-I ho vols explicar en un llibre.
Sí, i tant. I com tot a la vida, és difícil, però no és impossible. La meva il·lusió és explicar aquesta vivència per ajudar als altres. I fins i tot m’agradaria que es fes una pel·lícula. Després de 15 anys he aconseguit arribar aquí, a com estic ara, i altra gent ho ha de saber. També fa 10 anys que escric cartes a diaris (El Punt, El Periódico de Catalunya) i per dues vegades he fet xerrades a la universitat, una amb el títol: “La vida després d’un TCE, traumatisme cranioencefàlic”, i l’altre sobre logopèdia.
-I per això també has volgut fer aquesta entrevista.
Sí, i remarcant aquest missatge: Jo no vull fer pena, tinc el meu problema, no us l’afegiu als vostres. Hi ha gent que pateix, víctimes com les de l’accident de l’avió estavellat a Barajas. Hi ha els morts, però també víctimes vives, i les llàgrimes que desprenc són per ells, llàgrimes de sal. I la sal vol dir vida. Els que han tingut com jo un TCE hauran de lluitar molt, i tant de bo els pogués ajudar, perquè sé allò que han de passar. Però ells han de saber que hi ha vida després d’un accident greu, encara que la vida sigui més a poc a poc. El món va ràpid, sembla que el que no va ràpid no val res. Però la vida s’ho val! La vida és el més important. Viure és diferent de viure-ho, queda clar? Necessito d’explicar-ho a fi de que s’entengui el missatge vital. Why not?
– Per acabar, què diries als lectors?
Aquesta frase: “És amic meu aquell qui m’ajuda, no el qui em compadeix” (Thomas Fullet) Extret del full informatiu del 24 d’agost de 2008 de la parròquia de Poblenou de Pineda, on hi ha “Supermans i pedres”.

2 pensaments sobre “Xevi Castellà: "Hi ha vida després d’un traumatisme cranioencefàlic"

  1. hola XEVI .MA AGRADAT LA TEVA ENTREVISTA ES PLANERA ENTENEDORA I PLENA DE SENTIMENTS.LA GENT D’EN PEU NO ENTEN MASSA DE LES MANCANCES D’ALGUNS ESSERS HUMANS . PER DIFERENTES RAONS ACCIDENTS DE NAIXAMENT O MALALTIA . QUE LES CAMES ET PORTIN A ON VULGUIS ES UN PLAER QUE ELS QUE EL TENEN NO HO VALOREN . PER AIXÒ T’ENTENC TINC UN GERMÀ QE DESPRES DE TREBALLAR D’EN PEU TOTA UNA VIDA.LI HAN TALLAT LA CAMA FINS DALT. JO A PENES PUC CAMINAR .PERÒ PENSO QUE I DEU HAVER GENT QUE ENCARA ESTAN PÌTJOR O SIGUI QUE ME CONFORMO I PENSO QUE PITJOR LA PERSONA UE NO I VEU .QUE NO HA SABUT MAI QUN ES EL COLOR DEL CEL. SOLS PUC DIRTE ANIMS VALENT I ENDAVANT TU SI QUE POTS XEVI TRIOMFARÀS.
    Mª CARME RIBAS I MORA

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s