L’Eucaristia, tot un repte (I)

El curs passat vam encetar aquesta secció que volia ajudar a reflexionar sobre la fe que vivim, i ho vam fer amb un parell de temes que anaven molt arran de la vida: primer vam parlar de la política, i després de la família. Ara, en canvi, ens n’anirem cap a l’altra punta. Vull dir que ens dedicarem a reflexionar una mica sobre un aspecte de la fe cristiana que no “surt de la vida”, sinó que ens ve, diguem-ho així, “de fora”. Parlarem, durant uns quants números, de l’Eucaristia.
L’Eucaristia, és obvi, no neix de la nostra vida quotidiana. Si la celebrem, és perquè Jesús, abans de morir, enmig d’un sopar que tenia alhora les característiques d’un àpat ritual i un sopar de comiat, va agafar un tros de pa i després una copa de vi, i els va donar als seus seguidors dient-los unes paraules que donaven un especial significat a aquells aliments. I després els va encomanar de continuar fent allò en el futur.
L’Eucaristia neix, doncs, de la voluntat explícita de Jesús i de la vivència i la interpretació que van fer-ne els seus seguidors. Una vivència i una interpretació que al llarg dels segles s’ha anat transformant, estructurant, solidificant… fins a arribar a les actuals celebracions de l’Eucaristia, que certament queden força lluny de l’experiència que van viure els que van participar en aquell sopar de Jerusalem ara fa ja vora dos mil anys.
I queden força lluny per una raó molt òbvia: perquè el clima que hi havia entorn de Jesús en aquell sopar, queda també lluny del clima que hi ha a les nostres celebracions de l’Eucaristia. I no només en el cas de les celebracions més habituals i comunes de les nostres parròquies; també quan ens reunim un grupet de gent que tenim moltes coses en comú, i que mirem de viure intensament la fe, estem ben lluny de la proximitat humana i vital que hi havia entorn de Jesús, creada durant tant de temps d’anar junts i que aquell vespre esdevenia més viva que mai perquè tots tenien el sentiment que era a punt de passar alguna cosa determinant, segurament tràgica… No és un problema de ritus que pot semblar que treuen espontaneïtat: el sopar de Jesús també va ser ritual! Sinó que l’experiència de vida de la nostra comunitat (i això, ho torno a dir, tant si és la parròquia com si és el petit grup) és ben diferent…
Però encara hi ha un altre problema, més de fons. I és que celebrar l’Eucaristia és, en darrera instància, un reconeixement de la nostra incapacitat de viure, amb les nostres soles forces, el camí de l’Evangeli. A l’Eucaristia no hi anem només a expressar la nostra fe. Hi anem, sobretot, a rebre. A escoltar una Paraula que ens ve de Jesús, i a menjar un aliment en el qual afirmem reconèixer-hi la presència de Jesús. A nosaltres, el que ens sortiria de pensar espontàniament és que ja intentem viure l’Evangeli, i ja preguem quan ho creiem oportú. Per què, aleshores, hauríem de participar en aquesta trobada que no organitzem nosaltres al nostre aire, sinó que, diguem-ho així, ens ve donada? Per què la necessitem, l’Eucaristia?
Però resulta que l’Eucaristia és aquí, davant nostre. Des dels inicis, la comunitat cristiana ha considerat que trobar-se cada diumenge per celebrar-la era un element fonamental en el seu seguiment de Jesucrist. I així fins al dia d’avui. De manera que és important aturar-se a pensar-hi. Això mirarem de fer en els propers articles.

Josep Lligadas

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s