Inês Castel-Branco: fe, art, frontera

Inês Castel-Branco va néixer a Lisboa el 17 de maig de 1977, va venir a Barcelona amb un Erasmus l’agost de 1999, quan feia cinquè d’arquitectura, i s’hi ha quedat. Fa un any i mig que va casar-se amb Ignasi Moreta, viu a Gràcia, ja és arquitecta, està preparant la tesi doctoral, li interessa especialment el tema de la relació entre els espais de la litúrgia i el teatre (de manera que, parli del que parli, sempre acaba referint-s’hi), i està vinculada a una colla d’iniciatives eclesials. Va guanyar el premi Joan Maragall de l’any 2003 amb el llibre “Camins efímers cap a l’etern. Interseccions entre litúrgia i art”, que ara acaba de sortir, i parla un català amb consonants portugueses que resulta especialment agradable. I pensa que cal desclericalitzar l’Església.
– Per què ets a Barcelona?
– L’agost de 1999 vaig venir amb l’Erasmus, i des de llavors que estic aquí vivint de beques. Em va agradar molt Barcelona, d’una manera que al principi no sabia explicar. M’agradava l’ambient cultural, la diversitat, el fet que aquí un arquitecte no només feia cases sinó que també intervenia en altres àmbits, m’agradava també la cultura catalana… I també l’Església: vaig començar a participar en diverses iniciatives com ara el Centre Cristià dels Universitaris i la pregària de Taizé… I sense saber ben com, vaig demanar de quedar-me un altre any, i vaig tenir altres experiències, i vaig decidir quedar-me definitivament. Vaig fer un màster d’arquitectura efímera, relacionat amb art, museus i teatre. Vaig participar en la preparació de la trobada de Taizé de Barcelona, el Nadal del 2000, cosa que em va portar a visitar moltes parròquies i a conèixer moltes comunitats diferents. I després em vaig passar els cinc dies de la trobada al centre d’acollida, contestant el telèfon sense parar.
Un moment clau va ser el febrer següent, el 2001, que vaig entrar en un grup que preparàvem la Trobada de Joves de Catalunya, una iniciativa que després no ha tingut continuïtat. I al grup, és clar, tota l’estona parlant en català… I alhora, podia explorar el meu tema en el màster, que vaig decidir que fos el dels espais litúrgics, relacionant litúrgia i art contemporani.
Després, he entrat com a convocant al Fòrum “Vida i Evangeli, i a Cristianisme Segle XXI, he començat el doctorat, m’he casat… Col.laboro a la parròquia de Sant Ildefons, on animo una missa i faig catequesi, vam començar un grup de preparació al matrimoni amb l’Ignasi Salvat i ens continuem trobant, també un grup d’hermenèutica al CIC…
– Parlem de com vivies la teva fe abans, a Portugal.
– Jo vaig néixer a Lisboa però he viscut tota la vida a Castelo Branco. I la meva família és molt cristiana, a casa hem viscut molt la fe. Quan jo tenia 8 anys el meu pare va agafar un càncer de medul.la, i el dia que en vaig fer 14 ell va morir. Recordo la vivència del seu funeral, molt participada, festiva… Les meves germanes i jo estàven a la parròquia i tocàvem a les misses; també vaig estar un temps amb els carismàtics… em sembla que he estat a tot arreu. La meva fe era una fe bastant viscuda i personal, i després, quan vaig entrar a la universitat, participava en unes trobades de pastoral universitària que ens ajuntàvem per grups: els d’arquitectura i de belles arts anàvem junts, i una de les coses que parlàvem era de com calia reformar els edificis de les esglésies. De manera que un dels temes que va quedar en la meva memòria i els meus interessos va ser aquest de la litúrgia i, quan en el màster em comencen a parlar del teatre del segle XX, i surt el teatre sagrat, que és una línia de teatre que més que espectacle vol ser una experiència de participació i una experiència interior, de seguida em va tornar a evocar el món de la litúrgia. El teatre com a apropament vaig veure que equivalia al que deia la reforma litúrgica del concili Vaticà II, i això també té que veure amb els espais… En fi, que m’agrada moure’m en aquests temes de frontera.
– Com veus l’Església? Primer, la d’aquí.
– D’entrada és una Església molt diversa, molt plural, i això és molt bo. En comparació amb Portugal, aquí hi ha un sector més crític, menys clericalitzat, i això ho trobo molt important: que no hi hagi només la veu oficial. És molt bo que hi hagi tants grups, i jo em trobo bé en aquest ambient més obert, més conscient de la història.
Però també he de dir que les noves generacions ens estem distanciant de les generacions més grans, les generacions que van viure el concili. Aquestes generacions es van haver d’alliberar d’una imatge de Déu terrorífica, i d’una mena d’espiritualisme que els fa tenir un gran esperit crític i potser treballar poc la vivència espiritual. I en canvi nosaltres no hem conegut aquesta mena de catolicisme, i per això trobo a faltar a vegades el treball més interior. Jo conec molts joves que busquen espais més espirituals, i no tant la crítica institucional i la denúncia. I jo crec que les dues coses són igualment importants. Que val la pena, alhora que la crítica, aquest treball espiritual. És a dir, que hem de fer aquesta experiència interior i alhora intervenir en les coses i denunciar el que calgui denunciar. Jo, almenys, intento conjugar-ho.
I alhora hi ha una altra cosa que crec que també cal conjugar. Jo estic treballant en una parròquia i alhora estic dedicant-me intel.lectualment a aquests temes, perquè penso que cal conjugar la vida cristiana normal i l’estudi del fet religiós i de les religions, no dintre el món religiós, sinó des d’una perspectiva no confessional. Tot i que això segon exigeix una certa valentia en segons quins ambients: per exemple, quan vaig plantejar el tema de la meva tesi, en què volia tocar la qüestió de la litúrgia i els espais de la litúrgia, els professors d’arquitectura em van dir que no s’hi veien amb cor i m’he hagut de buscar un co-director a la Ramon Llull… Tot i que també he de dir que ara noto una actitud de més interès pel món de la religió des d’una perspectibva no confessional. És complicat, però cal trobar el llenguatge i les actituds adequades en cada un dels àmbits.
Aquests són els meus dos reptes: per una banda, tenir una vivència interior compromesa en el món, i per l’altra, treballar la religió tant a les comunitats com a fora de les comunitats.
– Com veus la situació general de l’Església?
– Aquest és una qüestió que cal lluitar-hi però que no hauria de concentrar totes les energies… caldria aprendre una mica a prescindir-ne. La qual cosa és fàcil de dir, però no tan fàcil de fer.
Tant a les celebracions com a l’Església en general cal desclericalitzar. L’Església s’ha d’obrir al món i als llenguatges del món. Jo això ho veig en particular en relació amb l’art, perquè l’Església se n’ha divorciat i en canvi podria aprendre’n molt, perquè els artistes del segle XX han fet moltes coses per commoure, per incentivar la participació, per promoure el canvi interior. I això no té cap ressò a l’Església. A les celebracions en concret hi ha massa paraules, falta temps de silenci, els espais no són adequats sinó que haurien de ser molt més propers, perquè no anem a l’església com qui va al cine a veure una pel.lícula que fan al fons de la sala…
En general, un pensa en l’Església i de fet pensa en la jerarquia. I no cal dir que aquests missatges dels bisbes espanyols i del mateix papa en què pretenen tenir el monopoli del cristianisme i ser-ne l’única veu fan mal. Per a mi, l’Evangeli és més important, i l’Evangeli no es fica en aquests temes de moral sexual. Tot el missatge de l’Evangeli és molt diferent del missatge de l’Església: és no jutjar, és no imposar un codi de lleis morals… En aquests temes, la majoria de cristians, i els joves en particular, fem el que creiem que hem de fer. Però aquesta veu dels bisbes és l’única que se sent, i sap greu veure com així es taca el missatge evangèlic, que és tota una altra cosa. Jo voldria una Església més humana, que miri les persones i no les lleis morals. I una Església disposada a acceptar la secularització, la laïcització, aquest procés general que està vivint la societat. I acceptar també la presència d’altres camins religiosos, que poden enriquir molt, perquè són camins cap al mateix Déu. No dic que calgui relativitzar-ho tot, ni fer-se una religió a la carta, sinó que l’Església ha d’estar oberta a la societat que tenim, i a la realitat que trobem a tot arreu.
– I el món, com el veus?
– Jo sóc optimista. Evidentment que els missatges que ens donen a gran escala, per exemple en el cas tan clar de la guerra de l’Iraq, el que fan és voler amagar-nos els grans interessos econòmics que hi ha darrere aquesta mena d’actuacions. Però jo cada cop crec més en la gent que fa gestos concrets per un món millor. El món ara és més fràgil, però em sembla que, per exemple, ara estem tots més conscienciats que les religions tenen un paper molt important en aquest món: és una crida a veure quines actituds prenem, a frenar els fonamentalismes, a tenir una actitud crítica i il.lustrada davant les coses.
El món està cada cop més desequilibrat entre els que ho tenen tot i els que no tenen res. I la societat és molt consumista, i això fa por de cara als nens i als adolescents, perquè estan creixent amb la idea que si no tenen el que tenen els altres són menys que els altres… Cal fer, entre nosaltres, un món més senzill, més pobre. I també més ecològic, que no és només reciclar, sinó també, i sobretot, reduir el consum i reutilitzar. I això em sembla summament important.
Josep Lligadas. Publicat al febrer del 2005

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s