Ferran Fuguet i la constància militant

Ferran Fuguet Ros té el cristianisme i el marxisme com a punts bàsics de referència, i no els dóna per caducats ni l’un ni l’altre. President de Barcelona de la GOAC (Germanor Obrera d’Acció Catòlica, coneguda també amb les seves sigles originals en castellà HOAC), s’explica amb idees clares, que expressen bé els seus convenciments profunds i les seves ganes de viure segons aquests convenciments. Nascut a Barcelona el 24 de juliol de 1949, està casat amb Assumpció Aloy i té una filla, Laia, de 27 anys, i un fill, Pau, de 22. Treballa d’administratiu en un banc, i viu a Hostafrancs. I sembla una exemplificació d’allò de Gramsci sobre el pessimisme de la raó i l’optimisme de la voluntat.
– Com vas anar a parar a la GOAC?
– A partir d’un grup de joves. Jo estava en una coral a la parròquia de Sant Ramon de Collblanc. I com que tenia ganes de fer alguna cosa més, vaig entrar en contacte amb la gent que es movia per la parròquia, que llavors tenia com a rector en Josep Breu, i amb un capellà valencià, Santi Añó, i uns militants de la GOAC de diversos llocs d’Espanya que vivien allà i havien vingut a reiniciar el moviment a Barcelona, que aleshores estava pràcticament dissolt. Amb tots ells vaig començar a moure’m en tasques de barri, tant culturals com reivindicatives. Eren els temps de la lluita antifranquista, cap a l’any 1973 i 1974. Recordo especialment la lluita perquè el Parc de la Marquesa fos per al barri. I els militants de la GOAC, en un cert moment, em van convidar a que allò que feia per una intuïció humanista i social, ho fes reforçat des de la mirada de la fe. Em van dir: tot això que fas pot tenir un sentit més profund i amb més perspectiva. Jo potser no sabia gaire per què feia les coses, i allò em va donar sentit.
A partir d’aquí es va constituir un equip, que érem mitja dotzena de persones, entre les quals hi havia també la meva companya, l’Assun, i vam començar a fer la iniciació a la GOAC paral.lelament a la nostra tasca social i reivindicativa al barri, i també a la nostra activitat a la parròquia. A tot arreu ens presentàvem com a cristians sensibilitzats i amb consciència.
– Abans no havies tingut cap contacte cristià?
– Sí. Jo era cristià, però era un cristià diguem-ne salvatge, fruit d’un ambient juvenil en què també hi havia cristians. Perquè jo no provinc d’ambient familiar cristià. El grup que vam iniciar la GOAC era una gent que provenia de grups d’esplai més o menys cristians, i coses per l’estil, però sense gaire consistència. I la GOAC va ser un revulsiu.
– Com va anar després?
– Ens vam ficar de ple al moviment, i vam continuar vinculats a la parròquia, fins que ens vam anar casant, i es va difuminar l’equip. Quatre de nosaltres, amb els fills, vam intentar aprofundir l’aspecte de comunitat, tot i que no vam poder arribar a viure junts com hauríem volgut. Però als estius sí: ens instal.làvem en un càmping, i allò es convertia cada cap de setmana en un punt de trobada d’altra gent del moviment, amb un clima de festa, amb Eucaristia, amb moltes coses.
Aquest revulsiu que la GOAC va ser per a nosaltres va esdevenir també militància sindical i política. La meva dona es va implicar amb el MCC (Moviment Comunista de Catalunya) i amb la lluita feminista, i jo a les primeres eleccions sindicals vaig sortir elegit com a delegat a Banca Catalana per Comissions Obreres, i en això continuo des de llavors. No he deixat mai de ser delegat sindical, i si puc no ho deixaré mai. Només ho deixaria si vingués un jove de vint anys i jo li fes nosa per posar-s’hi ell. Però això per desgràcia no és així…
– Com va néixer aquest compromís sindical?
– Va ser una cosa una mica casual. A les primeres eleccions els companys em van dir que si jo em presentava ells em votaven, i ens vam presentar un altre company i jo, i vam sortir. I des de llavors que vaig anar prenent consciència del tema sindical, de lluita per la millora de les condicions de treball i de vida de la gent, incloses les meves. Aquest era l’objectiu, i juntament amb aquest objectiu hi havia la utopia: una societat sense classes. I això connectava molt amb la meva visió des de la fe.
– I ara?
– La societat sense classes continua essent part de la meva utopia. I no només a nivell estratègic, polític, sinó també com a expressió del Regne de Déu. La societat sense classes és un objectiu a aconseguir. No sé si serà demà o quan serà, però és un objectiu.
En aquest sentit és important tenir en compte una cosa. Jo sóc cristià. Però el que em va fer tenir una idea del que calia fer i cap on calia aspirar va ser, i continua essent, el marxisme. El marxisme va ser el que em va ajudar a concretar el que jo havia de fer en aquest món: a concretar la tàctica i l’estratègia per millorar les condicions de vida dels meus companys, i les relacions humanes, i l’organització social.
– En què has canviat?
– Qualsevol persona que vulgui ser oberta, canvia. Jo ara sóc un cristià més adult, i tots els valors i criteris que m’aporta la fe tenen més consistència. El bàsic i fonamental és allò de Jesús: “Estimeu-vos com jo us he estimat”, que va unit a un altre criteri que és la prioritat de la persona. Tot això és la base. Però amb la base no n’hi ha prou. Cal conèixer el món, veure com s’organitza la societat, intentar aprofundir en què ha de desaparèixer de la societat en què vivim perquè faciliti la construcció del Regne. I el marxisme em va donar un mètode d’anàlisi de la societat.
En resum, que si aquesta anàlisi l’amaneixes i farceixes amb els valors de la fe, és una bomba. Encara que després cadascú arriba fins on arriba…
– Però les coses han canviat molt… El marxisme et continua essent vàlid, ara?
– Sí, perquè em continua facilitant aquesta anàlisi. El que passa és que com tot mètode s’ha d’adequar a la conjuntura social i política. La classe treballadora no és un element estàtic, és també un element en evolució. No deixa de ser classe obrera, però és la classe obrera de les condicions actuals econòmiques, polítiques, culturals.
– Abans parlaves de la utopia. Com la definiries?
– Ho he anat comprenent en el meu procés de conversió. La utopia és el Regne de Déu. En Guillem Rovirosa, el fundador de la GOAC, per formular el sistema de vida, les condicions de vida del Regne de Déu, va escriure el “Manifest Comunitarista”. Que és simplement dir que tot en aquest món ha de basar-se en la vida en comú, en la comú unió. És el que intentem viure en la GOAC, en què hi ha l’equip com a cèl.lula bàsica, i hi ha també els diferents àmbits comunitaris en què la gent es troba, actua, assumeix responsabilitats, en funció del tarannà de cada persona. És a dir, que no s’actua en funció de les coses que cal fer, sinó en funció d’allò que més pot potenciar el tarannà de cadascú. La GOAC voldria ser com un camp d’experimentació d’aquest esperit comunitarista, per ser-ne testimonis fora del moviment.
– Parlem de com veus el món i l’Església. Per on comencem?
– Com a cristià sempre he lluitat en contra de la idea de que una cosa és el món i una altra l’Església. El món és una societat dividida en classes, i aquestes classes es reflecteixen igualment en l’Església. Per tant, per mi, són una mateixa cosa, perquè la gent de l’Església és la mateixa gent que hi ha al món, i per tant les contradiccions són les mateixes.
– Parlem del món. Com el veus?
– El món el veig molt marcat per l’imperialisme americà, que no és només el tema de la guerra, sinó també el tema dels interessos econòmics. I veig que en el Primer Món estem també en un procés de canvi, perquè aquesta promesa que ens han fet que s’anomena estat del benestar és una mentida. El Primer Món és víctima de l’engany de l’estat del benestar. I a més a sobre tenim la creu de que tot el que tenim és perquè molts altres tenen molt menys i sofreixen el fet que nosaltres ho tinguem.
Això implica una situació de permanent tensió, que no sols és política, sinó també econòmica i humana. Des del Primer Món ens hem de defensar perquè els que no tenen el que jo tinc m’ho podrien prendre un dia… Evidentment aquesta perspectiva no és la que jo defenso, però és el que hi ha en el fons de moltes actuacions. I davant d’això el que cal és buscar alternatives solidàries perquè la gent vagi prenent consciència d’aquesta realitat. Jo dins Comissions Obreres no només sóc delegat sindical sinó que estic també en el grup de Pau i Solidaritat, perquè no es tracta només de dir no a la guerra, sinó de fer adonar que hi ha gent que pateix i que aquesta consciència ens hauria de comportar renunciar a tenir algunes de les coses que nosaltres tenim.
Una tasca imprescindible en aquest moment, i en això els cristians hi tenim molt a dir, no és tant el compromís pacifista de la pau entesa com a absència de guerra, sinó entesa com una cultura que comporta una filosofia de vida en què la persona sigui la prioritat. I aquesta cultura l’hem de promoure des de la base, amb els nostres fills, al barri, a tot arreu.
– I l’Església?
– Jo sóc Església, i per tant el papa que acaba de morir és el meu papa, però això no vol dir que comparteixi el seu pensament. Aquest papa ha faciltat un reforçament dels grups d’Església més conservadors i reaccionaris, i això ho pagarem car tots plegats. No és cap broma, el fre que hi ha hagut al Vaticà II. I totes les sensibilitats com l’obrera, totes les sensibilitats de servei i entrega social, estan qüestionats en aquest moment. Es prioritza la doctrina per damunt de la comunió. I això per als creients de base és fatal, perquè ens treu llibertat, ens treu la possibilitat de viure en plenitud l’Església, de viure allò que l’Església és fonamentalment.
– Què et dóna esperança, en aquests moments?
– Algunes coses, alguns elements que sorgeixen des de la part jove de la societat. Hi ha una joventut que ve com a producte del sistema en què vivim, però hi ha una altra joventut que ve reaccionant. Que s’ocupa i es centra en un estil de vida, en uns aspectes tant culturals com polítics com socials, com eclesials també, que són els que tenen una perspectiva de millora, de futur per a la humanitat. No estem en un dels millors moments, però aquesta realitat és esperançadora.
Josep Lligadas
Publicat l’abril de 2005

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s