Fer classe d’educació per a la ciutadania

Quan el juny de l’any passat la Junta directiva de l’institut de Barcelona on treballo va proposar-me impartir l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania vaig sentir-me afalagada. Li estaven proposant a una professora de l’àrea de ciències i amb una militància a ICV ben coneguda, per tant donaven per suposada la meva capacitat i voluntat de donar l’assignatura sense fer proselitisme i amb una actitud oberta, cosa que significava un reconeixement personal i professional. L’assignatura provocava reaccions diverses entre els alumnes que es movien entre “una altra maria” o “quin rotllo” però en tot cas en la majoria de casos la predisposició no era bona. D’altra banda la jerarquia de l’Església i el PP havien posat el crit al cel i donaven per suposat que en aquesta assignatura s’adoctrinaria els alumnes en principis contraris a la ideologia de l’Església. Respecte a aquesta actitud de l’Església penso que ho donen per suposat perquè ells porten molts anys fent exactament això, utilitzar les aules per impartir moral catòlica i principis a vegades contraris a les lleis vigents. Després d’analitzar el programa de l’assignatura i els diferents llibres de text vaig veure que l’assignatura tenia diferents objectius. Per una banda donar coneixements a l’alumnat sobre el sistema democràtic i les grans lleis de què ens hem dotat per al seu funcionament a l’estat espanyol i a Catalunya. Això pot semblar molt bàsic i es pot pensar que hauria d’estar assumit per l’estudi d’altres matèries o pel propi funcionament de la societat, però, quan t’adones que la majoria dels nois i noies pensen que les lleis les fan els jutges o els propis policies, o que a cada taula d’un col·legi electoral s’hi va a votar un partit diferent, veus que és absolutament imprescindible.D’altra banda l’assignatura ha de fer reflexionar els nois i noies sobre com és el món que hi ha més lluny del seu melic, quins són els problemes de fons, els desafiaments i les grans idees que hi pretenen aportar solucions. I quan es treballa tot això a classe no actuo d’una forma imparcial, perquè no podem ser neutrals quan analitzem els drets humans, els casos en què es conculquen o els drets que té un ciutadà per llei, però sí que intento recollir tots els corrents que pretenen donar-hi resposta. Sorprèn moltes vegades la lucidesa dels nois i noies, com quan els demanes que reflexionin sobre els problemes de fons del món actual i després de donar-hi voltes una estona la majoria escriu que són la pobresa i la contaminació del medi ambient. En els debats sobre qüestions polèmiques és important treure visceralitat a les intervencions, a tots ens costa, i un bon camí es demanar-los que pensin arguments de les postures contràries. Tots ells reconeixen que tenen més elements després per fonamentar la seva opinió.Però hi una cosa encara més important que tot això, i és que aquesta assignatura pot servir per lluitat contra l’actitud de derrotisme, de que no es pot fer res per canviar les coses, del “tots els polítics són iguals”. Es pot fer perquè dóna l’oportunitat d’estudiar casos en què no ha estat així, en què hi ha situacions que canvien, des de la segregació racial als EUA fins a la transició espanyola, i que aquests situacions s’han donat perquè hi ha hagut persones que s’hi han implicat. Voldria acabar explicant dos moments lligats a l’assignatura que per a mi van ser molt gratificants. Un dia treballant els deures dels ciutadans va sorgir el tema del diner negre. Vaig proposar que a la sessió següent es discutís, argumentadament, què farien ells si els oferien pagar una reparació a casa sense factura; el nivell del debat i la profunditat del arguments feia pensar. Per una altra banda, coincidint amb la campanya electoral, es va organitzar una taula rodona amb representants de totes les organitzacions polítiques juvenils amb representació parlamentària. L’alumnat de tercer i quart d’ESO hi assistia i preparava les preguntes amb anterioritat. El nivell i la concreció de les preguntes, l’interès dels nois i noies i el respecte amb què s’escoltaven i debatien totes les opcions, per molt llunyanes que els semblessin, va ser una lliçó de ciutadania que potser el Parlament Espanyol hauria d’aprendre.

Margarida Prats és professora d’institut

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s