Elena Catalán, treballadora social

Elena Catalán García va néixer a Barcelona el 7 de juny de 1965, filla de mare castellana, de Razbona de Humanes, Guadalajara, i de pare aragonès, d’Alloza, Terol. “Van venir a no passar gana, i un cop ja van aconseguir menjar, van tornar al poble del meu pare. De fet, el meu pare va anar perdent la vista, va haver de deixar la feina de mecànic, i van creure que en un poble petit seria més fàcil desenvolupar-se sense vista que en una ciutat com Barcelona”. Vivien a la Verneda, i l’Elena no es va animar a llançar-se a parlar en català fins que no va començar els estudis de Treball Social. “Va ser amb la gent del grup d’estudi que vam formar allà… Jo l’escrivia, però a la Verneda mai no m’havia calgut parlar-lo”. Després de Treball Social, el 1989 va començar a estudiar a l’Institut de Teologia. “Vaig anar a la facultat i vaig dir que volia estudiar Teologia, però poca, i em van dir que això que jo volia era l’Institut. I em va agradar molt”. I després va posar-se a estudiar Filosofia, que és la primera cosa que havia desitjat estudiar de jove. Ho va fer a través de la Universitat a Distància i ara ho ha acabat, després d’onze anys.
El 1988, després d’un temps fent diverses feines, va entrar a treballar a Càritas, i no se n’ha mogut. Actualment treballa a l’equip del Raval, que està ubicat en un pis antic que sembla que hagi de caure en qualsevol moment, sobretot després de les obres que van fer just al costat per construir-hi un hotel. I realment, li agrada molt la seva feina. El 1991 es va casar amb Joan Carles Alà, i té tres filles, Àgata, Àfrica i Laura, de 14, 11 i 8 anys. I el 1998 van decidir anar-se’n a viure a Canet de Mar, on està notablement integrada tant en la vida de la parròquia com en la del poble.

– Per què fas de treballadora social?
– Va ser fruit d’una sèrie de decisions que vaig prendre entre els 18 i 19 anys, en un any en què no vaig poder entrar a fer Filosofia a la universitat, que és el que jo volia. Em van suspendre pel català, i aquell any me’l vaig passar anant d’oient a diverses carreres i pensant en què faria.
La primera decisió va ser anar als jesuïtes del Clot, com a catequista i com a membre de l’agrupament escolta. Allà s’ajuntaven tot de gent jove els diumenges al vespre, i pregaven sobre una moqueta i s’explicaven les vivències de fe. I allò em va semblar magnífic. Jo fins llavors havia anat a missa els diumenges amb els meus pares, havia estat en un centre de l’Opus d’on em van fer fora perquè em ficava amb la seva manera de fer i sobretot amb la mania de separar nois i noies, havia estat també amb les operàries parroquials, amb les quals anàvem a residències d’avis a fer coses per entretenir-los i que a mi em feia sentir molt útil, que en aquella època em feia molta falta… També vaig participar en un viatge a Roma amb motiu del jubileu de 1983, que va ser molt emotiu… Però jo necessitava alguna cosa més de la meva edat, i allà ho vaig trobar.
Una altra decisió, també vinculada als jesuïtes, va ser entrar a les Comunitats de Vida Cristiana, on vaig estar fins que vam anar a viure a Canet. Jo era de les més joves del grup, i va ser una experiència molt maca, compartir la fe amb gent diversa, saber escoltar-se, saber entendre què sent l’altre… Jo necessito molt espai de reflexió, de vivència interior, i això m’ho va facilitar. Va ser a partir d’aquí que vaig fer per tres vegades els “exercicis espirituals en la vida ordinària”, i ara ho trobo a faltar. De fet, he quedat molt absorbida amb les nenes i els estudis de Filosofia, i ho hauré de recuperar.
I finalment, la tercera decisió: estudiar Treball Social. Jo estava perduda sobre què havia d’estudiar. I em vaig posar a rellegir coses que havia escrit, perquè jo en aquella època escrivia molt, i vaig trobar que anys enrere havia escrit en una pàgina “Assistent social”, i quina era la seva feina. I vaig pensar que allò era com la filosofia posada a la pràctica. I vaig decidir posar-m’hi, encara que a vegades, després, no he deixat de qüestionar-me si és gaire bo això de dedicar-me a apaivagar els que molesten a la societat, els que van bruts, els que no tenen papers… si no seria millor dedicar-me a mobilitzar-los… Però vaja, de fet no m’he penedit mai de la decisió de treballar en aquest camp.
El primer any d’estudis un dia vaig dir a classe que allò per a mi era com un estil de vida, i la professora em va dir que no s’havia de barrejar la professió amb la vida. I és veritat, però el fet és que jo sempre he volgut dedicar el meu treball a allò que és també la meva opció de vida. I ho he pogut fer, i a més les altres coses també m’han vingut de cara. I em sento en tot molt acompanyada per la gent amb qui camino cada dia, a la feina i en els altres llocs. I així experimento que Jesús camina amb mi.
– De la teva feina, què et satisfà més?
– La gent que atenc m’aporta moltíssimes coses. Cada vegada que atenc algú, per poder-ho fer he d’aconseguir que aquella persona em doni abans a mi: que em doni la seva confiança. Si no, jo no puc donar res, i aconseguir-ho és un repte. I aquesta connexió, a mi m’aporta molt.
Jo m’he dedicat molt, tant per tarannà com pels llocs on he estat, a gent sola, i a gent amb dificultats mentals. I aquesta mena de patiment m’interpel.la moltíssim: veure els problemes de desequilibri espiritual, el fet que no puguin tenir la confiança que cal tenir per viure… M’acosta molt a l’ésser humà.
De la gent gran també n’he après molt. Amb pocs recursos saben fer molt. És una generació que no hi tornarà a ser. Amb pocs diners, pocs mitjans i poc afecte, aconsegueixen molt. I les generacions que vénen després d’ells ja no tenen aquesta capacitat. Molts d’ells, a més, es creuen sense drets, i això et posa la pell de gallina. De fet, ells han estat un estímul per aconseguir moltes coses que no hi eren i que són de justícia.
– I què et fa patir més?
– No saber estar a l’alçada. No ser respectuosa amb l’altra persona. Pots fer mal a l’altre sense adonar-te’n. Per exemple, si reps algú i hi ha algú altre allà al davant, segons com sigui aquella persona que et ve, dirà que no necessita res i se n’anirà…
A nivell més concret, em fan patir els problemes df’habitatge, i els de salut mental que és indigència mental. El cas més dur amb la qüestió de l’habitatge és el dels immigrants que es troben que la major part del que guanyen se’ls en va en habitatge, i ells això no ho sabien quan van venir, i no poden destinar els diners a allò que havien previst. I em colpeja molt la gent que diu que té els fills al seu país i en situació precària.
També la situació de les dones maltractades. Veure com estan penjades de l’home que les maltracta, i com els costa reaccionar de la manera que a tu et sembla evident que haurien de reaccionar, però que no és el que elles senten. I les has d’acompanyar seguint el seu ritme…
– Amb tot el que veus en la teva feina, quines mancances socials et semblen més urgents de resoldre?
– La principal és donar una resposta més coherent al tema de l’habitatge. El preu de l’habitatge és immoral, i tema dels pisos de protecció oficial no està ben gestionat, perquè poden estar buits durant anys per complicades raons legals… Aquest tema és bàsic i caldria afrontar-lo molt seriosament.
Després, la situació de la gent sense papers. Aquesta gent fa moltes feines que no vol ningú, de manera que caldria regularitzar-los i que poguessin dur una vida decent. Els obliguen a una cursa d’obstacles impossible. Mai no saben si els detindran, si els expulsaran, han d’anar canviant d’habitatge per estalviar tres euros, i en conseqüència han d’anar canviant de metge, d’escola…
I després la gent gran, que no som capaços de donar una resposta a les seves necessitats reals. Abans hi havia residències per a vàlids i no vàlids, que es complementaven, i era possible que una persona gran estigués atesa quan encara tenia capacitat de fer coses. Però ara no, ara només n’hi ha per a no vàlids, que són llocs tristíssims. Caldria muntar per exemple pisos amb serveis comuns, residències de diversos tipus… I no es fan. No entenc com li costa tant a l’administració prendre’s això seriosament. És com una burla. I les necessitats aniran creixent.
– Canviem de tema, i parlem de la teva família. El teu marit no és creient. Com l’heu portat, l’educació cristiana de les vostres filles?
– Efectivament, el meu marit no és creient, i vam decidir que no les batejaríem si elles no ho demanaven, però que els faríem conèixer la fe cristiana, perquè no es pot decidir sense conèixer. I tot ha funcionat molt natural. Amb les meves filles, excepte el fet que totes tres han nascut per cesària, tot ha funcionat molt natural. Jo les vaig educar parlant de Jesús, i a alguna li vaig ensenyar a llegir amb una Bíblia infantil. No podien anar a dormir sense que els llegís un tros de la Bíblia… Quan va arribar a l’edat de la catequesi, jo vaig ser la seva catequista a la parròquia. I un dia la gran, a mitja reunió del grup, va dir que ella volia fer la comunió, però que com ho podria fer si no era batejada. Els altres del grup van quedar molt sorpresos que precisament la filla de la catequista no estigués batejada, i els vaig haver d’explicar el perquè. Llavors, a casa, ella va dir que es volia batejar i fer la comunió, i immediatament la mitjana diu: “I jo no? Jo també crec en Jesús!”. I ens va fer una llarga explicació de qui era Jesús… De manera que les vam batejar totes tres. I ara continuen fent catequesi.
– Com ha anat, la integració a Canet?
– Quan vam arribar, vam portar les filles a l’escola pública, i jo li vaig demanar al director si em podria ajudar a buscar algú per connectar cristianament. I ell, que no és creient, em va posar en contacte amb alguna gent, amb els quals vam crear un grup de pregària, amb el qual em sento molt acompanyada, tot i que enyoro una mica la Comunitat de Vida Cristiana que tenia a Barcelona.
I al cap d’un any de ser a Canet va venir un mossèn nou amb el qual vam poder engegar tot de coses: catequesis, formació… Va ser important el grup de formació i d’animació de la fe que vam formar, amb el qual vam convidar de tant en tant gent de fora per fer xerrades i activitats que van ser molt interessants i útils. Ara, però, ha canviat el mossèn i les coses no van tan bé.
I una altra cosa que vam decidir fer, aquest cop amb el meu marit, va ser un grup excursionista. A tots dos ens agrada anar a caminar, i amb una altra parella ho vam engegar. I se’ns hi va apuntar força gent, molts amb situacions una mica peculiars: gent separada, alguna dona maltractada, algú una mica tronat… Sortim un cop al mes, i cada mes ho prepara un dels membres del grup. És que si no ho muntaríem sempre nosaltres. Ja fa quatre o cinc anys que ho fem, i podem ser vint o vint-i-cinc persones a cada excursió. Va molt bé.
– Mirem al món. Què et fa patir més?
– El ritme de vida del nostre Primer Món. La manera com estem gastant, el que estem fent amb la natura… És un ritme amb poca cara i ulls, poc saludable, amb un grau de consumisme brutal, de menjar llençat contínuament, de passar calor al tren a l’hivern i fred a l’estiu pel volum de la calefacció i l’aire condicionat, i les cases amb una tele a cada habitació… I quan el pare es fa vell resulta que no hi ha espai per tenir-lo a casa. Això és el que més m’angoixa. El poc aprofitament dels recursos i l’apuntar poc al que és més important.
– I què et fa més il.lusió ?
– Veure créixer les meves filles i poder-les acompanyar: poder-les acompanyar fent els deures, o escoltar-les quan em fan una confidència…
També, l’acompanyar els nois i noies del grup de catequesi…
I també el meu equip de treball… he tingut la sort de tenir sempre equips de treball molt valuosos, que m’han donat moltíssim. Em fa molta il.lusió que hi hagi un bon ambient en el treball, perquè això et fa sentir més segur, i s’encomana a la resta de coses de la vida. I parlant de l’equip de treball, hi afegiria també, més en general, el tracte que he rebut a Càritas, i el que hi he après, i la formació que he pogut tenir…
Em fan il.lusió totes aquestes coses que formen la vida i que fan que viure valgui la pena.
Entrevista realitzada per Josep Lligadas i publicada al desembre de 2006

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s