Una mirada des de Burkina Faso

Des del primer viatge a Burkina Faso, a la ciutat de Ouagadougou, del qual vaig parlar en un anterior número de L’Agulla, ja hi he retornat dues vegades més. I he pensat escriure un altre article per continuar parlant d’aquest país que ens queda tant llunyà, però no ha estat fins a aquest tercer viatge que m’he animat a fer-ho. L’article està escrit en el mateix país, i per tant el mantindré així ja que són reflexions “in situ” del que penso quan estic allí.
Vaig en autocar camí d’una altra ciutat anomenada Banfora, s’hi casa una amiga catalana amb un noi d’allí (més tard us explicaré la boda), però abans hi ha unes quantes coses que vull ressenyar.
Reflexiono sobre per què les coses costen tant!!!! Veig un munt de nens i nenes que treballen ja de petits, ja que hi ha tantes coses bàsiques a fer per sobreviure… que com no s’hi posi tota la família, no hi ha manera de fer-ho: plantar, collir, triar, aixafar el gra, anar a buscar aigua… i amb tot això, algú pensa que queda algun temps per poder anar a l’escola? Això la majoria de vegades és impossible! Si no es posen més mitjans perquè evolucioni el país, les ciutats, els pobles…
Penso que una part de l’evolució de les societats (econòmica, material, científica, social, etc.) serveix per deixar de fer de manera “manual” les coses bàsiques per a la supervivència com les que he descrit a dalt i d’altres (cuinar a carbó, rentar la roba a mà, netejar, assecar i aixafar el gra…) ja que quan s’acaben de fer aquestes tasques ja no hi ha temps per a poder seure en una cadira, mirar un llibre i aprendre a sumar i restar.
Una altra cosa sobre la qual volia reflexionar és sobre l’associacionisme i el que crec que això significa aquí.
Al barri on he conegut en Dibango, he conegut diverses persones que estan al davant, o implicades molt directament en associacions. La veritat és que hom diria que hi ha associacions com a bolets: de promoció de l’esport entre els joves, de microcrèdits per a dones, formatives per a joves, preventives de malalties, per atendre els nens orfes, per a l’escolarització i protecció dels infants, per a la promoció dels esports entre la dona… Quasi és podria dir: ”Posi una associació a la seva vida”… i això el farà creure que podrà millorar la vida del seu país… posi a la seva vida una miqueta d’esperança…
A mi, veient això, em ve el cap una doble reflexió.
El fet que la gent s’associï tant, per què passa? on està el govern, l’estat? cobreix alguna cosa? o la gent se sent tan desvalguda que necessita aquesta estructura de supervivència? Crec que és allò de pensar: o ens fem nosaltres les coses aquí, o no ens ho fa ningú. Penso que això ha passat històricament en totes les societats en què no sentien que el seu govern pogués cobrir unes necessitats bàsiques de protecció social. És d’aquí que han nascut moltes entitats socials i culturals que existeixen avui en dia en totes les societats.
I també em fa reflexionar sobre la gran capacitat que té la gent per fer les coses, per sentir-se un ésser social, que no està sol, que amb més gent podrà fer més coses, que ens necessitem els uns els altres…
Un altre tema que vull ressenyar, és com parlen de la col·laboració amb nosaltres i com volen que tu els coneguis o treballis amb ells: és el que anomenen i coneixen com agermanament. Una formula exportada pels francesos i basada en la relació entre germans.
El que jo he entès que volen dir amb això és que cadascú té coses a ensenyar a l’altre, el que un fa, i l’altre fa: això serveix per aprendre, per millorar, per intercanviar i per crear llaços d’ajuda des del nord al sud. Perquè, siguem realistes i deixeu-m’ho dir, nosaltres som uns privilegiats, i allí la lluita per sobreviure és molt dura!
Hi ha associacions, com he dit, de tot tipus. Si algú vol proposar un agermanament amb alguna associació d’allí, del barri de Larlé a Ouagadougou, en podem parlar. L’experiència segur que serà molt i molt enriquidora, els acostarà, i hi haurà un aprenentatge i un compartir mutu de moltes coses. Crec finalment que no es podran oblidar mai i mai més.
Ah! Perdoneu, m’oblidava de la boda. Com us podeu imaginar, va ser una gran festa, i vaig treure una conclusió: tant allí com aquí, malgrat que ens separen milers de quilometres i milers de diferències, tots fem igual: estan contents, mengen alguna cosa especial per celebrar-ho, comparteixen amb la família i amics, ballen i tot el que veig em torna a fer fa pensar: Així doncs… quina és la diferència entre tots???

Esperança Borrull (esperanzaborrull@yahoo.es) és treballadora social
Publicat el desembre de 2006

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s