Josep Lligadas, teòleg d’acció i cristià d’esquerres

Josep Lligadas, coordinador de l’Agulla, ha fet durant 10 anys les entrevistes que han aparegut a la revista. Ara ens ha donat un bon motiu per convertir-lo en entrevistat, després de guanyar aquest passat mes de desembre el XVIIIè Premi Joan Maragall de la Nit de Santa Llúcia, un premi d’assaig sobre Cristianisme i Cultura. Josep Lligadas (Viladecans, 1950) és doctor en Teologia, responsable de redacció del Centre de Pastoral Litúrgica i responsable de formació de l’ACO (Acció Catòlica Obrera). És escriptor i té una cinquantena de llibres publicats de contingut teològic, litúrgic i pastoral, sobre la fe, l’eucaristia, oracions, sants, festes cristianes, els sagraments… També va ser capellà i des de fa tretze anys està casat. El treball premiat, que l’Editorial Cruïlla publicarà al maig, es titula “La política dels cristians”.
– Quina és “la política dels cristians” de què parles al llibre?

– És una reflexió sobre amb quins criteris un cristià ha d’afrontar el fet de fer política. Feia anys que tenia ganes d’escriure sobre el tema, perquè em molesta profundament el fet que quan es parla de cristianisme i política, sembla que s’hagi de parlar de defensar determinades postures eclesiàstiques. En canvi, el que ha de mirar un cristià quan fa política és defensar els objectius que Jesús tenia, els que ens presenta l’Evangeli.

– I quins són aquests objectius?

– A Jesús no li interessava la política. Ell estava en una societat on el govern s’obtenia per la via de les armes, del diner o per herència, i no pensava que les coses poguessin anar diferent. Per tant, el que transmet és que un, sigui quina sigui la societat on viu, ha d’intentar aconseguir que els pobres no pateixin tant, que els marginats no ho siguin, que el diner no ho governi tot, que els apallissats tinguin qui els cuidi… i que tothom sigui germà. Hem tingut anys de lluita per la democràcia i pels drets humans, i ara que sabem que podem intervenir en els criteris de govern d’una societat, hem d’intentar influir en aquests criteris, fent tot el possible perquè es realitzin els objectius que Jesús presenta..

– Però amb els pronunciaments dels bisbes darrerament, l’opinió pública pot tenir la imatge que els cristians són tots de dretes?

– Lamentablement, sí. I aquí hi ha diverses responsabilitats. En primer lloc, els bisbes haurien de reflexionar seriosament sobre quin Evangeli transmeten. I si mirem l’Evangeli de Jesús, els temes en què els bisbes fan incidència no són precisament els que més interessaven a Jesús. Un altre problema és que a la nostra societat sembla que li agradi la confrontació, i per tant, es dóna molt poca veu als plantejaments cristians més sensats i assenyats, que no agredeixen ningú. En això hi tenen també responsabilitat els partits d’esquerres, que podrien ajudar a que la veu cristiana no fos tan polaritzada.

– Com?

– Doncs per exemple, ICV, partit al qual estic vinculat, podria potenciar que els cristians que en formem part puguem tenir més ressò públic i puguem fer sentir una veu eclesial diferent. A més, penso –i ho dic en el llibre-, que l’Evangeli pot ser també una força que ajudi a donar consistència a les accions transformadores, i això, des de l’esquerra, s’hauria de saber aprofitar.

– S’amaga, doncs, el fet cristià, des de les opcions polítiques d’esquerra?Aquest és un dels problemes: una mena de tradició antireligiosa, fonamentada en actituds eclesiàstiques lamentables del llarg de la història, impedeix aprofitar tot el que podria aportar la força de l’Evangeli.

– Cap a on ens porta aquesta actitud de la jerarquia, o com creus que afectarà al conjunt de l’Església el desprestigi social actual?

No ho sé. No sé si canviarà i hi haurà un moment en què es veurà que això no va enlloc. En tot cas, el que em sembla clau és que la fe cristiana s’haurà de viure a nivell de comunitats fraternals igualitàries i també sense pretensions de poder.

– Una església democràtica seria millor?

– És que l’Església ha d’acabar sent democràtica perquè ho era al començament. A l’època en què les societats no eren democràtiques, a l’Església els bisbes eren elegits per votació popular. Doncs, amb més raó, hauria de ser així ara.

– Sigui o no democràtica, l’Església és la institució però l’essència és la fe. Qui és Déu per a tu?

– Déu és algú que està més enllà de tot el que jo pugui ser capaç de dir i d’imaginar, però al mateix temps és algú que sento personalment proper i que m’empeny, i en qui m’hi puc recolzar, i que em dóna confiança que aquesta vida que visc i estimo profundament no està destinada a desaparèixer malgrat la mort, sinó que està destinada a esdevenir plena en ell.

– Què t’ha marcat més de Jesús?

– Jesús mostra amb paraules i fets una manera de viure la vida humana que a mi em resulta profundament atractiva. Ell és qui m’ha dit què significa i què és Déu.

– Al teu llibre “Petit resum de la fe cristiana” dius que “Ser cristià és, sobretot, l’acció que l’Esperit realitza en nosaltres, en l’Església i en el món”…

– És que, per a mi, la fe no serviria de gaire si suposés viure una cosa externa a mi. Per tant, jo crec que això que dic de Déu i de Jesús es realitza en la persona, en l’Església i en el món. Això és l’Esperit.

– Però en un món tan injust i desigual, l’Esperit té molta feina. Què hem de fer si caiem en el desànim?

– Valorar dues coses: una, les petites coses valuoses de la vida quotidiana que ens fan sentir bé, des de la família o els amics a anar un dia d’excursió… això és vida de Déu. I juntament amb això, valorar i saber veure tot allò que ajuda a fer que la vida de tots sigui millor i més digna, tot acte d’amor i de servei, tota acció transformadora tant si surt bé com si no. I tenir paciència, perquè la plenitud de la vida només està en Déu, cosa que no eximeix de treballar molt, però tampoc pensar que si no ho arreglo tot, no serveix per res el que he fet.

– Creus que hi ha algun argument teològic que justifiqui que les dones no puguin exercir el sacerdoci?

– Jo crec que no, que els arguments que es donen són tots depenents d’una colla de prejudicis i pors que acabaran desapareixent un dia o un altre.

– Quan es parla del sacerdoci de les dones, molts s’escandalitzen. I ja no diguem quan parlem del matrimoni homosexual…

– El fet que sant Pau, d’acord amb l’antropologia del seu temps, no pugui entendre l’homosexualitat, no vol dir que no la puguem entendre nosaltres. Igual com sant Pau diu que les dones han d’estar sotmeses als marits… i si actualment algú defensa això li diríem que va contra els criteris evangèlics bàsics per molt que sant Pau ho digui. Doncs el mateix podem dir de l’homosexualitat.

– Parlem ara de la teva vida. Què et va marcar més quan eres petit?

Haver crescut en un ambient cristià actiu: pares que es movien a la parròquia, l’escoltisme… L’entorn et fa assumir la fe cristiana com una cosa teva, i alhora, viure-la indestriable de l’acció.

– I com a acció directa… et fas capellà.

– Precisament per això, com a acció més òbvia i clara que tenia a mà, partint molt de l’exemple d’un vicari de Viladecans que va fundar l’escoltisme al poble, Joaquim Palomera.

– Quin record tens del teu sacerdoci…? Què et feia més feliç?

– Tot. Vull dir, la possibilitat d’estar amb gent concreta, creant, cercant maneres de viure la fe i la vida, cercant allò que pugui transformar la vida pròpia i la col.lectiva. I juntament amb això, m’omplia el fet de presidir i ajudar a viure l’Eucaristia, que és el moment central de la fe.

– I que et costava més de viure?

– L’organització eclesiàstica. La dependència de les decisions que altres prenien per mi.

– Per què vas plegar?

– Se sumen dues coses: la incomoditat amb l’organització eclesiàstica i el fet de trobar i estimar una persona amb qui volia compartir la vida. Tot i així, aquelles coses que m’agradaven de fer com a capellà, no se me’n va posar en crisi cap.

– I bona mostra d’això és que continues treballant al Centre de Pastoral Litúrgica. Quina és la funció d’aquest Centre?

– El Centre de Pastoral Litúrgica és un lloc on publiquem material i llibres tant per la litúrgia com per la formació cristiana en general. M’hi sento feliç treballant aquí, pel bon ambient de feina i perquè moltes persones troben útil la feina que s’hi fa.

– Recentment has publicat el llibre “Quan ens fem vells”. Si no ho has viscut, com pots reflexionar sobre el fet d’aprendre a fer-nos grans amb felicitat?

– Un va per la vida amb uns criteris generals davant les coses, criteris de vida humana i del que significa ser cristià. Aleshores, si un intenta ser observador i posar-se a la pell dels altres, i si un és capaç d’escoltar les experiències dels altres, tot sumat, pot oferir reflexions sobre coses que un no viu, però que pot intentar entendre.

– Com et veus a tu mateix, d’aquí uns anys?

– Em fa por, perquè costa adonar-se que hi ha coses que hauràs de deixar que facin els altres, entendre que tens moltes limitacions que no tenies, convèncer-te que el fet de no poder fer tot el que feies ho has d’assumir amb pau. I no estic segur de si ho sabré fer. I a més, em preocupa que la vida s’allargui en excés, sense cap garantia de qualitat de vida.

– No vull que acabem sense parlar de L’Agulla. Com va néixer?

Va ser l’agost del 1996. Érem una colla de gent que pensàvem que tal com estàven les coses, calia crear pensament cristià d’esquerres. És a dir: no simplement pensament “progre” sinó pensament cristià que vol alhora una església més oberta i una societat més igualitària, més d’esquerres. De fet, ens va animar que en aquell moment a Itàlia es va forjar l’”Olivera”, que aplegava la política d’esquerres, i això va ser un element estimulant.

– En aquests deu anys fent entrevistes a L’Agulla, quina ha estat la que t’ha impactat més?

La primera, a Romuald Grané, un no creient, que llavors tenia 75 anys i que tota la seva vida havia lluitat per la democràcia i el socialisme, des del PSUC i ICV; també havia estat a la presó. Em va agradar molt sentir-lo explicar el que havia significat per a ell tot el que havia viscut, i les motivacions humanistes que tenia per actuar.

– I quin article recordes més especialment?

Molts. Crec que la gràcia de l’Agulla és que no hi ha grans firmes, ni grans elaboracions, sinó que reflecteix la diversitat de la vida i permet valorar experiències cristianes i polítiques que habitualment no són gaire valorades, perquè no es consideren prou importants.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s