Addictes a l’aigua embotellada

Allà on vagis i allà on miris, ja sia una taula de despatx d’empresa, un taulell de botiga o la recepció de cal dentista, impacta veure ampolles d’aigua mineral. Un detallet “kitsch” que, per habitual, comença a ser inqüestionat al judici estètic, almenys en aquests entorns. És la moda de beure aigua embotellada a totes hores i en qualsevol lloc. Com més aigua millor, això si, de jaciment mineral, no fos cas que la calç, que tot ho espatlla, i altres impureses més indeterminades ens perjudiquin la salut. El cas és beure aigua en abundància, en petites dosis i amb molta freqüència, per això cal dur ampolletes quan es va a comprar, o en el cotxe, o dins la bossa de mà, per si ens agafa la set mentre som al metro. La meva àvia deia que l’aigua espatlla les carreteres! Però ara es veu que és al revés. Hi ha qui s’ha pres això de la “nova cultura de l’aigua” massa a la tremenda.

Amb el pretext de beure aigua, molta aigua, perquè és saludable, afavoreix la diüresi, elimina toxines, i fins i tot ajuda a mantenir la línia, i els metges ho recomanen molt i molt, es produeix un dels transvasaments més importants del país: hectòmetres cúbics d’aigua viatjant per les carreteres en camions que traslladen milions d’ampolles d’aigua quilòmetres i quilòmetres des de les plantes embotelladores. Però no toca ara fer el discurs de la insostenibilitat, que sempre acaba sortint en aquesta pàgina, sinó el de la inconsistència d’aquelles modes que no per representar una praxi generalitzada poden obtenir el beneplàcit social amb tanta facilitat i lleugeresa. En primer lloc, cal entendre que la gent no anava pas deshidratada abans que es popularitzés tant l’ampolleta d’aigua. S’ingerien els líquids necessaris en les menjades i en determinats moments, a l’hora del cafè amb llet, o la cervesa de mitja tarda o amb un simple vas d’aigua de l’aixeta. No pas ara que la gent s’amorra tothora a una ampolla d’aigua de forma quasi impulsiva, com el que es posa el cigarret als llavis. En fi! Una mostra més que això del respecte, l’educació i el senyoriu s’aguanta amb uns fils massa prims com per fer-ne causa. El que sempre haviem pensat!

El cas és que el discurs de l’aigua mineral és com el de l’esport o el de la dieta mediterrània: a la santificació per les bones pràctiques. Ja tenim l’arquetip a imitar: una dona que beu de dos a tres litres d’aigua, va al gimnàs i dina un plat d’hortalisses amanit amb un bon raig d’oli d’oliva. Mentre escric aquestes ratlles des d’una taula de bar no puc evitar sentir un crit que recorre el local: “Quin és el de salsitxes?”, i de la cuina respon una veu de dona: “Se nota, se siente, el de salchichas está caliente”.

Salvador Clarós. Publicat en el número 51, octubre de 2006

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s