Conciliar

Per què el dilluns ha de ser un dia especialment feixuc a l’oficina, i quan us pregunten “què, com va?” heu de fer cara de pansits i contestar: psseee….és dilluns! I per què els dijous heu de mostrar una enigmàtica esperança al rostre, mentre sospireu “ja falta menys”? I el divendres, ¿cal fer un posat de derrota definitiva i mirar el rellotge, tot badallant, com si hagués començat algun compte enrere? S’entreveu una infelicitat perquè en lloc de viure el moment present, s’està constantment anhelant altres moments diferents, a vegades potser mitificats.

Si es parla tant de conciliar la vida laboral amb la personal, la familiar i amb totes les altres vides… és perquè no hem assumit que de vida només n’hi ha una, encara que té diferents moments i diferents intensitats i diferents qualitats. I harmonitzar-la no és només una qüestió de compatibilitats horàries sinó sobretot una qüestió d’actitud. No! no estic pas fent una crida a la resignació. Més aviat, una crida a l’autoreivindicació a ser tu mateix l’amo i senyor del teu temps independentment del lloc a on et trobis i de l’activitat que practiquis. Si vas a treballar amb la convicció d’anar a malvendre una estona de la teva vida, aleshores t’has convertit en un prestador de temps. I és clar, no hi ha preu que compensi tant valuosa mercaderia. El temps de la pròpia vida, considerat com un recurs limitat que s’esgota dramàticament per si sol com un gibrell d’aigua foradat, o més pròpiament dit, com un rellotge de sorra, és la veritable dimensió espacial de l’home. Vull dir que és el que defineix els límits del seu poder. Sacrificar doncs el temps de la vida diària per diners, pensant que, arribat el cap de setmana o les esperades vacances, fruiràs en escreix és un error. El temps passat ja és irrecuperable. El dèficit d’experiència i de felicitat que ha deixat és una mesura de la pròpia buidor.

L’expressió tan sovint utilitzada de “perdre el temps” revesteix un dramatisme equivalent a “perdre la vida”. Serà aquesta una raó de les avui tant freqüents simptomatologies de l’estrès, l’angoixa, la depressió? Potser el que cal conciliar o ben administrar no son només els horaris sinó la intensitat i la qualitat del temps. Atenció a això! El temps no és neutre, té qualitats. Ni tampoc és absolut, es dilata i es contrau. No és només una variable depenent de la posició relativa de l’observador, sinó també de la intensitat amb que aquest el consumeix. Si no controlem les “qualitats” del temps podríem emmalaltir.
Salvador Clarós. Publicat en el número 50, juliol de 2006

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s