Seguretat

Ara es parla de “seguretat” en comptes de vigilància o espionatge, conceptes avui desaconsellables per tronats, que en democràcia farien grinyolar notòriament el discurs i el tòpic de la “llibertat”. Ens agrada més, doncs, posar l’èmfasi en el dret democràtic a la “seguretat”, és a dir, a estar segurs i protegits contra amenaces externes. Tot i així no podem evitar sentir-nos vigilats pel cada vegada més nombrós col·lectiu de gent uniformada que hi ha per tot arreu. I tampoc no podem deixar de sentir-nos espiats per enginys captadors d’imatges, instal·lats ara fins i tot pels carrers, això quan no assaltats via internet en el propi domicili per programes intrusos que no paren de furgar les entranyes del nostre PC. Amb tot, no paren les denúncies d’inseguretat ciutadana, i la gent demana més i més protecció contra les bretolades i contra potencials i desconegudes amenaces. Com quedem, doncs? volem que ens vigilin o no?

Ens sentim insegurs davant d’allò que desconeixem. I cada vegada desconeixem més el nostre entorn proper. Mirem amb hostilitat la colla de joves o d’adolescents que freqüenta el portal de casa perquè no sabem que son fills dels nostres veïns. Desconfiem quan truquen a la porta perquè no ens han presentat mai el carter del barri. Ens malfiem de la caixera del supermercat i li fem repassar el compte perquè es nova, la canvien cada dos per tres. I alhora, una càmera vigila les prestatgeries perquè no es fien de nosaltres, no ens coneixen. Recelem dels nouvinguts musulmans que han obert una botiga a sota de casa on abans hi havia el colmado de tota la vida. Aquell home sí que era bona persona, però es va jubilar. Llàstima, el coneixíem bé a ell i a la parella de gats negres que jeien sota el taulell. Fins i tot ens fiava si no portàvem prou diners. Quina mala sort, avui han canviat l’empleat de la Caixa d’Estalvis. En el seu lloc, una noieta jove m’ha lliurat una targeta tot dient-me quasi a cau d’orella que és la meva agent personal de banca. No sé ben bé què vol de mi… Sort que el metge del “seguro” és el de sempre.

La recepta per no tenir por no és vigilar més, sinó conèixer més l’entorn i fer-lo propi. Un consell, doncs, és eixamplar les relacions tant com es pugui i crear una veritable xarxa social de proximitat. No deleguem la vigilància en agents uniformats sinó assumim-la com una responsabilitat personal.

Salvador Clarós. Publicat en el número 46, octubre de 2005

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s