Temps de llençar

Una casa pot ser vista com un petit ecosistema equilibrat que s’alimenta d’energies mitjançant les xarxes elèctrica, del gas, i també per les finestres com a captadors solars. També es nodreix de recursos materials: el subministrament d’aigua potable i el cistell d’anar a comprar. Els col·lectors o desguassos principals son el clavegueram i el cubell o els cubells de les escombraries. El que gestiona aquest miniecosistema és el benestar. Les tècniques emprades per aconseguir-lo tenen a veure amb la cultura i l’estil de vida: la gastronomia, els hàbits i rituals de consum… d’ells depèn en alguna mesura la felicitat!

Els béns que calen per gestionar el benestar són els mínims possibles, atesa la limitació de recursos humans –nosaltres mateixos- de què disposem per fer la gestió. La primera regla d’or, pel que fa als recursos, per aproximar el precari equilibri és que pels col.lectors de sortida hi ha de circular diàriament la mateixa massa que circula pels d’entrada. Dit en altres paraules, que no s’acumuli matèria a l’interior de la llar. El consell per aquells que creuen tenir massa coses és que procurin durant una temporada augmentar el flux de sortides respecte al d’entrades. Guanyar espai és millorar l’entorn vital, sobretot en aquest moment en què el trànsit de la societat industrial a la societat del coneixement ens convida a una vida més basada en la comunicació i les relacions que en la manipulació d’andròmines.

La segona regla és l’explotació rentable i fa referencia a la gestió humana del benestar: equilibrar la balança de despeses i beneficis, és a dir, cal evitar que un excés d’hores dedicades a treballar de forma assalariada per disposar d’uns certs nivells de renda familiar no ens impossibiliti de gaudir dels seus beneficis. És preferible guanyar menys i així no haver de contractar tants serveis i gaudir també de la pròpia gestió del benestar.

Finalment, la tercera regla és el consum sostenible: no compris res que no siguis capaç de reutilitzar o reciclar. Es tracta d’una apel.lació a la responsabilitat personal. En cas contrari arribarà el moment en què haurem de pagar no només a l’hora de comprar sinó també a l’hora de llençar. No és preferible que ens plantegem no comprar aquelles coses que després no sabríem on llençar? Proposo que un altre dia reflexionem sobre la inconveniència de les botigues de “tot a cent”.

Salvador Clarós

Publicat en el número 26, octubre de 2001

Anuncis

Un pensament sobre “Temps de llençar

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s