Proselitisme

Actitud passada de moda que recordem amb una certa repugnància: a l’Església, evangelitzar a cops de creu, amb prepotència, des del poder; en el camp social o polític, “forçar” adeptes en qualsevol camp amb “machaconería”, potser amb manipulació, ignorant la llibertat de l’altre. El diccionari defineix proselitisme com a “zel a fer prosèlits”. I de “prosèlit” diu: “nou adepte d’una religió”.

Però potser hem passat d’un extrem a l’altre. Envoltats de la políticament correcta tolerància –si més no, verbal-, presoners d’una certa inseguretat, conscients de les contradiccions dels col·lectius en què treballem, submergits en l’individualisme, considerem privades moltes coses que no ho són (la fe, la nostra adscripció sindical o política…) i no gosem exposar-les a la llum i ens fa vergonya convidar ningú a participar-hi. Ens fa por ser poc respectuosos? Ens fa por no agradar? Ens sentim febles? Certament, faríem bé de perdre la por a mostrar públicament alguna cosa més que les nostres preferències per Bisbal o Bustamente o pel Barça o l’Espanyol.

El respecte a l’altre ens ha de permetre despullar-nos, fer confiança, anar a fons… si volem establir les bases d’un diàleg sincer i profund. Mostrar-nos com som pot fer-nos vulnerables però és una bona alternativa a la frivolitat i al pensament únic, i una manera de crear espais de relació sòlids. Convidar la gent a compartir allò que és important per a nosaltres no és envair el seu espai, sinó avançar en la fraternitat. Em sembla.

Mercè Solé
(Publicat en el número 33, febrer de 2003)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s